Els llavis del mossén de Vidapervida

En sentir la veu del seu germà Maurici per la ràdio, Jaume Fong ho va decidir. Abans d'amollar-li la mosca al malparit del mossén, li faria picar l'hamet a la Txell. Ell ja sabia massa bé que la curiositat de la mala pecora, podria més que la seua discreció. Si aconseguia enganxar-li l'interés seria el primer en fer saltar la llebre, i passar d'acusat a acusador. De les pastilles de menta li parlaria ell a  la Txell i en privat. Ho va tindre clar en sentir la conversa radiofònica entre Jeroni i la seua ex.

El seu olfacte de botiguer acostumat als tractes, ensumava que el mossén amagava un pecat, segur que de faldes o de diners, una víctima perfecta per al seu pla. Ja que estava a punt de tancar el negoci i  perdre diners, com a mínim que no carregara amb la presó.  La presó per al capellà, que havia gosat fer-li xantatge.

Mossén Ramon li havia fet una visita i l'havia amenaçat en contar-li a la periodista Txell, allò de les pastilles i la mort d'Isabel, l'encarregada de la neteja de l'església.  Jaume que mantenia el negoci de les pastilles de la felicitat en el barri d'una forma discreta, començava a tindre por. Una sensació que no liagradava gens. La conversa entre els dos hòmens va ser críptica, però clara com l'aigua:

-        Coneix vosté la Txell? L'olor a menta del cos de la senyora Isabel, que trobí morta als peus de la imatge de la Immaculada i envoltada de pastillles, que vosté em va vendre, li cridà molt l'atenció a la polícia, i seria una bona història per a la periodista.

-        Disculpe, però no sé què vol dir?

-        En realitat jo volia explicar-li que estem pensant en fer una reforma de la sagristia i necessitem la col·laboració econòmica de tot el veïnat. Ja sap que tots tenim pecats, i que d'alguna manera ens els hem de fer perdonar. Els diners sempre ajuden.

-        Ah! Vol dir que són diners el que necessita la sagristia? I amb això em perdonaran els pecats?

-        Vosté m'ha entés bé.

Mentre la Txell sentia la veu familiar del parent del seu ex per antena i la seua experiència amb les pastilles de menta, no podia deixar  de pensar en la confessió del mossén, i imaginava els seus llavis carnosos mossegant-li l'orella i besant-li els pits i... No! No! Estava treballant i escoltant un oient del programa. Ella que s'havia alegrat en recuperar el mòbil del xantatge al mossen…I ara descobria alhora, l'excitació que aquell home li produïa, i la seua cara més fosca. Què era el que l'atreia? El pecat? I mentre pensava tot allò, i el seu company de taula Jeroni feia gestos que no entenia, li venia al cap el seu gos, Cuco i una capsa trencada i unes pastilles extranyes d'olor a menta escampades pel terra del seu pis, en companyia de la resta de coses del seu ex-amant JaumeFong.

Rosa roig

http: Vidapervida.blogspot.com

L’olor de la sagristia de vidapervida

A mossén Ramon li feia poca gràcia entrar en la botiga del xinesos de dia i a sotana descoberta, però una urgència és una urgència i la por espenta el valor. Encara tenia un boirós record de com havia arribat a tindre una cita amb una dona de bandera, una verge sense pecat, i un rodamon malcregut i lletraferit, només recordava el barral d'orujo i l'espera entre la missa de les 6 i el rosari de les 8 de la vesprada.

El soroll escandalós de la imatge de la Immaculada feta a mil miquetes, les cames espectaculars d'aquella dona tan jove i captivadora vistes des del terra, la decisió d'aquella ànima ferma en adreçar-se directament cap a la pila del baptisme, i la frase que li deia sa iaio assegut davant del casino Déu dona pa a qui no té dents, tot se li barrejava entre el record i l'olor de la dona.

La periodista radiofònica conductora del programa Fer-la petar, no era conscient de l'efecte que la seua presència havia produït en aquell mossén acabat d'arribar a la parròquia, però en veure'l per terra intentant recomposar la Mare de Déu escampada i enganxant-se amb la casulla i l'estola va comprendre que era l'home que buscava. La seua vellutada i càlida veu va acabar de vencer la resistència del mossén i el seu perfum de taronja amarga i ambre, va aconseguir la cita per a l'endemà.

El rector havia promés la Txell que l'acompanyaria a buscar Jeroni, el rodamon lletraferit que coneixia els secrets de la ciutat i que, segons paraules de la periodista, aconseguiria que la seua vida canviara. No sospitava la dolça i inconscient criatura que la vida de totes i tots ja havia canviat. Per a mossén el perfum de la dona, que envaí la seua intimitat i l'aire enrarit de la parròquia, era la seua nova vida. De la seua pituitària desaparegueren els ciris i l'olor de les beates, i s'hi instal•là un nou aire fresc i apassionat que estava a punt de convertir-se en vendaval.

Mentre esperava que la dona acudira a la cita i pensava i recordava, veié la botiga i se'n recordà de la imatge trencada, per pagar el pecat entrà mig d'amagat i s'emportà la primera figura que trobà de la Mare de Déu trencada.

-I hòstia si pesa la Immaculada!--va exclamar un moment abans de veure el rodamón assegut al banc.

L'endemà de la cita al parc la Immaculada, concebida sens màcula, però fabricada en xina i amb uns colors espectaculars i vibrants reposava en la seua nova llar. Isabel, la dona que feia més de vint anys que s'ocupava de la parròquia i de mantindre l'ordre en la sagristia fixà la seua escrutadora mirada en el mantell blau de la nova verge i no es va poder resistir a mirar-la de més a prop. La investigació d'Isabel, que escarbà la nova figura de dalt a baix, va acabar en descobrir un plàstic plenet d'unes pastilletes menudes amb una forta olor a menta, com els Sminths va ser el seu últim pensament. En terra tornava a estar la Immaculada en mil trossets, les pastilletes de menta i el cadàver d'Isabel, amb el mateix somriure que li van veure el dia que va morir sa mare.

Rosa Roig
http://vidapervida.blogspot.com