Foc de tots

Seguint Carme Rosanas i baba i Drapaire de mots i Anton

Encenc de nou el meu foc

amb la guspira dels mots.

Sota el sol fluid de tardor

l'alimento amb llenya fina,  

fulles mortes, teranyines,

i em torna flaire fina de resina

amb brisa fumada i flama i so.

Mel i ambre de tota la vida,

seu remota de totes les crides,

solemne testimoni al temple,

als rostolls, llum de tantes nits...

Foc que no és meu, 

que ja és propietat col•lectiva.

Foc de tots, mots i veu

d'una capa sonora que ens embolica...

Viva, malgrat la remor de pluja mansa.

MEDITAR... aquarel·la

Seguint Baba.-- el remor de pluja mansa

..........

El remor de pluja mansa

li ha entrat per la finestra

amb força inusitada,

l`empenyia el vent de l’ànima

i el camí se li feia fàcil.

Del sarró va treure el nou treball,

la meditació que li ocuparia hores

i no li posaria pressa si no constància.

Ofegat per temps d’imperioses feines

ara li regalaven el nou quefer.

MEDITAR. 

procuraria trobar-s’hi a gust

i seguir el llibre d’un nou repte.

Segur que en trauria profit

ell que a tot s’atenia sense queixa.

Era el millor quefer que li regalava

el pretensiós, incomprès viure...

ANTON.-T.E.-6-10-14

Remor de pluja

seguint remor de pluja de baba_44

Remor de pluja ...
Quants records conté cada gota caiguda
Entre els llençols m'amago
i em perdo en les carícies d'un somni robat.
Abans teu, ara nostre.

moments

seguint carme rosanas: "hivern perpetu"

 

Remor de pluja mansa.

Un llibre per llegir sens mirar l’hora.

L’aroma dels tions crepitant dins la llar,

veient dansar les flames.

La salabror de l'aire passejant vora mar.

Una flor, que descansa la tija en cristall transparent,

fent vora a la foto emmarcada d’un record...

Els pensaments,

prenent forma en paper.

Música que acompanyi el meu silenci.

Una posta de sol, tenyint de rosa i or l’entorn.

La meva tassa de cafè ben fort.

Els meus néts.

Moments perquè la vida recomenci,

malgrat l'estrall causat, per un hivern perpetu.

 

Per si cal apagar-lo

A la vora de la mar,
per si cal apagar-lo,
encenc de nou el meu foc.
No cal pas deixar que cremin
tots els somnis que ja van cremar,
ni els desitjos compartits
Ni deixar que un hivern perpetu
ens glaci els mots i els llavis.
Vora el mar, damunt la sorra,
encenc de nou el meu foc.
Foguera menuda,
de branquillons,
de llenya mig cremada.
De restes de naufragis.
De mans buides.
I de cors anhelants.
Ran d'onades, per si cal apagar-lo,
Un cop de mar serà suficient.