El fred indomable

(seguint les Noves flors de "Fràgil")

Em done al mar,

inclement i eteri,

rostolls de pedra encesa.

La figura del teu rostre s’emmiralla

en una festa de cintes blaves.

M’enfonso en un bosc espès

dels rínxols indomables

i el vent atàvic, ignominiós,

em perboca retrets i adagis.

En ve del fred l’esgrafiat del teu nom.

Em done al mar, sí;

i per ell m’enlairo

sense còdols a les butxaques

ni atzucacs a les genives.

I ara em dic: “I doncs,

d’on ve aquesta remor de cendres…?”

Illa Roja

Seguint Elfreellang de  Fecunda transparència

 Illa roja, by José Pablos

Fecunda transparència del desig.

El vent és un senyal que torna

com onades a desfer-se a la riba.

                                   —Hi ha un missatge en una ampolla.

Des d’aquesta cala de diumenge

recordo els peus mullats al Nil

mentre els mateixos llaguts de vella llatina

encenien un paisatge de pedres mil·lenàries.

Avui als diaris he vist la mateixa plaça

i com dansaven feliços, per la revolta,

homes i dones amb una veu clara i diàfana.

Egipte és un país de contrasts, recordes?

com la finestra de l’estança que ens acull

on es veu el mateix mar d’horitzó blavíssim.

A l’altra banda, algú llençava pedres

gastades per la ràbia i l’oprobi.

                                   «La poesia també és revolta.»

I escrivien el nom dels màrtirs a les parets

mentre jo estripo records en papers gastats

com una onada que va creixent i es trenca.

Rastres

Seguint Deomies d' Imprudència

Foto de Joan Sol, del blog "El mar és el camí"

En l'enclusa dels somnis, entre uns pits de carena
volen adagis, sanefes en el cel.
Una al.lota omple cubells de sorra
aliena als xatracs arrecerats al vent. 
Passeges el teu instint ran de mar
com si d'esborrar petges es tractés.
L'oreig del mestral aixeca estampes
que vols enfonsar en aquest clot d'escuma i sal.
Xisclen els infants encalçant-se
innocència infinita que la veu traspua.


(Fa fred i m'abraces.)


Ja no hi ha guaites a la torrre:
tota la riba és un camí a la incertesa.

            Gargoteges mots a la llibreta.


                         Segurament per no parlar 
                                  del que realment importa. 

Record encès

(seguint al Fanal Blau de "Nostàlgia en blanc i negre")

 

El fred, és a fora, i estan abrigant un somni.

Del llit estant recordo l'estiu del 86,
d'un blau tendre i serè.
Tenia pertot olor a maduixa i tarongina.
Encara el veig al plec dels teus ulls
i és com una pell de préssec al ròssec del temps,
regust de mar i sal, l'arena entre els dits.

Aquell estiu em retorna sovint
com una dolça cançó d'infant 
que tot just assaja un misteri.

Absència ígnia

(seguint la Zel de "Darrer foc")

No puc mercadejar somnis

si no és a canvi d'ofrenes ertes.

Sempre has estat un mirall golós

rere aquest cortinatge de boira encesa.

La balma dels teus pits

record de gestes indòmites,

fiblades de desig ardent

que ja mai cap centaure aclama.

Serà doncs temps per l'oblit i la boscúria.

No puc mercadejar somnis, cert;

però a canvi, bescanvio el meu cos ordit

per un simple gest de benevolença espúria.

D'un roig encès...

Si alguna vegada havia confiat amb l’espècia humana ara se’n desdeia de ple Aquella situació l’aclaparava permanentment i el tenia totalment desbordat. Ell era un home tranquil. Però el que sabia, el que havia vist i el que havia fet en aquells darrers dies, li l’encenia l’ànima. Podia seguir absent? Sense actuar?

La Txell liada amb el mossèn? Com podia ser? Ho havia vist clar quan els va veure tots dos la setmana passada, de nit fosca, agafats de la mà, i entrant a casa de la noia. El seu banc enmig dels cedres era un mirador privilegiat de la plaça, del barri. Els ulls en zel del capellà ho deien clar. En Jeroni sabia poques coses. Però sabia llegir en la mirada de la gent. Allò li va caure als peus. Havia pensat que la Txell era una dona interessant. Fins i tot, allà a la ràdio, en la complicitat que dona un estudi, s’havia fet alguna vaga il·lusió. Ara, quan el mossèn havia sortit al carrer al cap de tres hores, sol i arrecerant-se a les parets; i al poc sortí ella, amb el seu gos, en Cuco, va entendre clar que aquells dos s’havien liat. El món li va caure als peus.

Ell tampoc era un sant, és cert. Allitar-se amb la bagassa de la Sara l’havia excitat sobremanera. Quan temps feia que no tastava un sexe de dona als seus llavis? Que uns pits li sobreeixien de les mans? Aquell dona era un foc encès als seus braços i una serp  viperina entre les seves cames. Però no va saber copsar el motiu de tot plegat. I tal com va succeir, tal va acabar. Els dies que havien tornat a coincidir al carrer, ella havia mostrat una indiferència menyspreable i freda. Ell no demanava res. Feia anys que no esperava gaire res. Però un cert respecte, sí, almenys.

Què estrany era tot! Feia bé d’allunyar-se de tot i tothom. Des de la mort de la mare havia perdut un referent clar. I el seu pare, ensorrat pel dolor i l’alcohol, no va ser de gaire ajut. Sabia que els moments d’ofuscació mental el podien jugar una mala passada.  Com en el passat. Aquell era el seu secret més ben guardat. Una força creixent, incontrol.lada, al seu interior, que ell creia ja oblidada, l’empenyia de nou prendre una obscura venjança. No sabia cap on dirigir-la. Cap la Txell, per fustrar-li els desigs? Cap a la Sara, pel seu menyspreu? Cap al mossèn Ramon, per la seva hipocresia? Cap l’amo de la botiga de galindàines, que l’allunyava a crits del seu comerç si entrava a mirar rampoines? Cap a la Marianna, que de feia dies semblava mirar-lo amb una malfiança malaltissa?

Esperava que l’assistenta hagués recuperat el seu mòbil. No entenia perquè s’havia molestat tant quan li va dir que l’havia passat a la Txell. Erà logic. Que si havia vist res? Què volia que hagués vist? Si no sabia ni com encendre’l! Però aquella perspicàcia feta a força d’observar la raça humana li va fer veure que entre aquella gent, els seus veïns de barri,  es coïa una tragèdia. I tenia por de no ser ell el desencadenant. Les veus que a cops li colpejaven els temples, feia dues nits que li tornaven a perseguir, implacables. Tenia por. Por d’ell mateix. I el tacte fred de la navalla al fons de la butxaca, li donava una fràgil seguretat i l’enfonsava encara més en un infern de records tràgics i incerts avenirs. 

Tancà els ulls. I enlloc del negre de la nit, veié un roig encès als palmells de les mans.

Trucades a mitja nit (pel veidedalt)

Dilluns, 00.30 h,  a la ràdio

(sintonia)

«Bona nit, estimats seguidors de “Fem-la petar”. Avui, com us vinc prometent des de fa uns dies tenim un convidat especial. Bé, més que un convidat serà un col·laborador habitual. Cada dilluns, en Jeroni ens durà les novetats del carrer. Ens parlarà d’algun habitant del barri. D’algun fet del carrer. D’una manera directa, crua, efectiva... I és que en Jeroni..., com us ho podria dir... En Jeroni és..., és el carrer en si mateix. És un home especial. D’entrada diria que no aparenta el que és. I qui és en Jeroni? Doncs millor que es presenti ell mateix...»

(sintonia)

—Hola Jeroni...Bona nit.

—Bona nit. Quant de misteri, oi...? No hi ha per tant...

—Jo crec que sí... Deixeu-me dir que en Jeroni em va captivar quan el vaig conèixer. La veritat és que ens vam conèixer en un lloc poc habitual, oi?

—Cert. En un caixer automàtic. Però jo ja et coneixia de feia temps. Ja ho saps...

—Doncs sí, benvolguts oients. En Jeroni viu  al meu barri. Jo diria que és un element més del barri. Per què amics oients, en Jeroni viu al carrer. Així, literal, com us ho dic. I em sembla, que lluny de sentimentalismes barats, això és una opció de vida. Ell és aquí perquè vol, evidentment. A més, em va confessar que era un seguidor del programa. I és un àvid lector. És per això que no sembla el que aparenta.

—De fet, no ser fer gaire bé res més... Llegir, mirar la gent, escoltar converses, fer alguna feineta ocasional..., beure. Seure al banc. Veure passar la vida...

—I has tingut l’honor d’estrenar el nostre blog.

—Bé, cal dir que em això he tingut ajuda de la Marianna... Una assistenta social del barri que ja coneixes. Jo escric en brut el que vull dir i ella ho va passar en net...Vaig anar poc a escola, jo. Ha estat divertit.

—Hem parlat molt tu i jo. Encara que sigui de faci poc temps...; és com si et conegués des de fa temps.

—Espero que no em fotis fora el primer dia...

—Home, dependrà del que diguis...

(sintonia. Mentre sona, la Txell i en Jeroni xerren fora d’antena)

—Com va? Nerviós?

—Una mica. No és el mateix sentir-te per la ràdio que estar dins. Puc fumar?

—No, aquí no. Espera’t. En acabar podràs.

—Creus que això de fer-me venir ha estat una bona idea? Que et diuen a la ràdio?

—El programa és meu. Faig el que vull. Per cert,... la Marianna em va passar ahir el text per posar-lo al blog. Em va agradar molt. Perquè no el llegeixes en directe ara...?

—Val. Per cert, si l’has de veure tinc una cosa per ella.

—Ah, si?

—Sí. El seu mòbil. Se’l va deixar al banc on vam xerrar. Des d’ahir que no la veig i no li he pogut tornar. No sé si anar a Serveis Socials i ...

(La Txell posa un ulls com taronges)

—No. No.... Dóna-me’l a mi... Ja li passaré. Si l’he de veure demà mateix —menteix.

(Acaba la sintonia i la Txell es posa el mòbil a la butxaca. Allí té la salvació del Ramon i ell no ho sap)

—Eh... Tornem amics a  “Fem-la petar” amb en Jeroni. El nostre rodamon del barri. De què ens parlaràs avui?

—De l’església.  Us llegiré una entrada que he fet al blog del programa. Si em deixes...

—Sisplau!

— Es diu: «En Ramon». Comença...“Al meu barri hi ha una església. Al món hi ha moltes esglésies. Als diaris no parem de llegir notícies sobre l’església, el Papa, els islamistes,... Jo no crec ni en déus ni dimonis, ni en res. Ni en mi a vegades. Però la veritat és que a mi m’ajuda. Reconec que això que duc avui posat m’ho han donat la parròquia del barri. I conec un  capellà: en fra Ramon. Es un bon home, però està equivocat. Com tots els capellans i gent de missa. Però conec coses d’ell que ni ell s’imagina...”

—Ejem!  D’això Jeroni, perdona que et talli... És que tenim una trucada en directe.

(trucada entrant)

—Hola. Bona nit. Qui ets?

—Hola... Sóc en Maurici. Voldria parlar-vos d’unes pastilles...

Jeroni, un rodamon lletraferit

En Jeroni havia vist passar el  tren de la vida sense pujar a cap estació. Ara potser ja era tard per comprar algun bitllet i deixava que el temps menés les seves passes solitàries cap un destí incert. Des que el pare va morir  (la mare els va deixar a tos dos d’unes febres que mai cap metge va aclarir, quan ell tenia poc més de tres anys), el negoci familiar va fer aigües per totes bandes i els creditors van llençar-se com feres afamades sobre el local –una bodega situada a uns baixos d’un edifici rònec amb pati interior-, que ara ocupava una botiga de queviures amb un edifici de set plantes al damunt. De petit havia passat llargues temporades  en centres psiquiàtrics que no havien  fet  més que accentuar la seva tendència autista menada per un gest adust i trist. Les seves absències escolars i la deixadesa paterna van fer que en Jeroni menés una infantesa i adolescència més sota cuidadors i psicòlegs clínics que entre amics i família. En Jeroni tenia atacs ocasionals d’un cert paroxisme que el feien enraonar sol, amb un interlocutor fictici. Aleshores era inútil encarar-s’hi. Però fora d’aquests episodis ocasionals, en Jeroni era un rodamón pacífic. Des que s’havia inaugurat la biblioteca, moltes de les  hores perdudes se les  passava allí; regirant diaris i revistes o escoltant música en un aparell reproductor. Entrar a internet no s’ho havia ni plantejar; senzillament perquè no sabria ni què anar a buscar-hi.

Les seves passes mai s’allunyaven gaire de l’indret que ocupava l’antiga bodega, incapaç d’enfrontar-se a paisatges desconeguts i llunyans. Era un iman que el mantenia lligat a no sabia ben bé què. Tots els intents dels Serveis Socials del municipi d’oferir-li feina o assignar-lo a una llar tutelada van ser inútils. “Jo sóc meu i de ningú més”. Com que no ocasionava cap aldarull, no van insistir més i en feien  un seguiment a distància. En Jeroni veia passar la vida des d’un banc del parc dels Til·lers,  on s’asseia sovint arrossegant un carro de supermercat ple a vessar d’andròmines i roba vella. Allí buidava ampolles de vi ranci entre soliloquis i cremava les celles amb lectures de revistes i diaris vells que arreplegava de papereres o bars. Perquè en Jeroni era un rodamon; però un rodamon llegit. I força pulcre. Sempre procurava anar ben afaitat i canviar de roba cada setmana. Per això es proveïa de la parròquia del barri. Amb el nou capellà, un tal mossèn Ramon, s’havien enganxat quan aquest li va suggerir, de bona fe, de fer alguna feina per l’església. “L’església és el mal del poble”, li va deixar anar; en un sentiment no absent de contradicció.

De nit, amb la ràdio de butxaca que sempre duia al damunt, escoltava programes que li feien passar el fred i agafar el son. Li agradava escoltar  aquells col·loquis on la gent abocava, sense cap mena de rubor, les seves misèries. Si tingués mòbil o xavalla al damunt, hauria trucat algun cop per fer-se escoltar. N’hauria explicat moltes i de molt més grosses que les quatre collonades de noctàmbuls avorrits i desganats. Però el seu quequeig l’hauria traït. Especialment li plaïa el programa d’una tal Txell Sorribes, “Fer-la petar”, en deien. Imaginava innocentment com darrera aquell veu dolça hi havia una dona jove de llavis golosos i pits ferms. Ja havia desistit feia anys de tenir cap mena de relació estable amb del sexe i alimentava la seva voluptuositat amb jocs solitaris entre els arbusts o lavabos de bars, o mal pagant alguna companya de carrer que a voltes apareixia i desapareixia com ho fan els falziots a l’estiu. En Jeroni era un llop solitari i tan sols necessitava del seus racons per sobreviure. Però mai demanava almoina.

L’amo de la floristeria, en Manel, de vegades si el veia a prop i serè,  li encomanava de fer algun encàrrec. Sempre queia alguna propina. L’amo del bar on es prenia el cafè amb  llet del matí també li proposava d’arranjar el magatzem o escombrar la sala o netejar el carrer o els vidres. Fins i tot, l’encarregar del supermercat, coneixedor de la trista història personal, el manava de descarregar algun camió. Amb aquestes feinetes i el que li passava els Serveis Socials de l’ajuntament, anava tirant. Només si feia molt fred la humitat li calava els ossos, acudia a les llars dels sense sostre o els menjadors socials. En Jeroni no sabia ni l’edat que tenia. Segurament era molt més jove del que la seva pell rugosa aparentava. 

Aquella nit amenaçava pluja i en Jeroni s’havia arraulit, amb quatre cartons i la flassada, dins un caixer automàtic. La noia que va entrar de cop, sense ni adonar-se’n de la seva presència, es va quedar aturada en veure’l, amb un posat entre temerós i caut. Ell l’havia reconegut. Vivia en el bloc de pisos on abans tenia la bodega el pare. “Passa. No et faré res.” Ella va dubtar. Va posar la tarja i mentre esperava sortir els bitllets va deixar anar unes monedes sobre el caixer automàtic. “Tingui, agafi-les.” “No. No vull dienrs. Preferia que em deixessis el llibre que llegeixes. Ja te’l tornaré. Sé on vius.” Ella se’l va mirar sorpresa: “Això? –va fer– I ensenyant-li: “La catosfera literària?...”

RESPOSTA NÚM. 18. Davallarem junts - El veí de dalt

DAVALLAREM JUNTS

Davallarem junts,
a l'horabaixa.
Dins el vell clot de l'obaga.
Allí on ningú ens pot llevar els somnis.
No hi haurà secrets ni miratges,
ni corriols ni dreceres.

Serem rastre esquiu, siluetejant els marges,
alè sense ombres.
El fred d'aquest bosc ombrívol ens hi empeny amb força.
Un nou presagi en una nova era.
En els mots que ens direm,
bastirem un nou alfabet dels cossos.
Escriuré amb traç ferm el teu nom a les pedres.

Davallarem fins el fons, sí,
per alçar-nos de bell nou i amb nova empenta.
Combatrem adagis i sortilegis,
rancúnies i malentesos.
Cendres d'un incendi inacabat.

Davallarem plegats als avencs de la memòria,
allí on es guarden les més belles històries.
La tendresa d'un gest i l'udol d'un bes fendint la nit.

L'endemà, el mantell de la boira ens trobarà
nus i amb la pell mudada.

I serem, ja, per sempre més, una sola presència.

Comiat i confessio

(en algun lloc de França, març 1996)

Benvolguda Júlia,

sóc un covard, ho sé. Per la forma en dir-t’ho, però no pel fons. Perquè em sembla que és el millor que puc fer. Que podem fer. Per mi i per tu. No em costa gens escriure’t aquestes ratlles. El que m’hagués costat era dir-t’ho de fit a fit. T’hauria mirat als teus ulls glaucs i no hagués pogut lligar dues frases senceres ni seguides. Seguiria presoner del teu encant. Per això és millor que t’ho expliqui per carta. És millor així, creu-me.

La firma farmacèutica per la qual treballo em va fer una oferta fa uns dies que no podia deixar escapar. O si. Ho hauria fet per tu. Si ho hagués vist clar. Si em veies inquiet aquests darrer temps era per això. Però m’hauria equivocat. I me n’hauria penedit sempre. Perquè era agafar un tren d’aquests que no tornen a passar; a la meva edat... Ser el nou cap comercial de la distribució a l’Europa occidental m’obliga anar a viure a França. Primer a Paris, però hauré de canviar de residència sovint. Seré un home de maleta i avió. Un yuppi caduc, com tu els anomenes.

El destí ha volgut jugar-nos una darrera mala passada. Quan et vaig retrobar, ara fa uns mesos, allà a la galeria, a la inauguració de la teva exposició, alguna cosa que tenia amagada molt endins va renéixer de cop. He dit “una cosa”... Seré hipòcrita! Era una vella ferida mal curada que tornava a supurar. Permet-te’m el símil mèdic. El remei per curar-la era tornar a estar junts. És cert que la primera nit, quan vas venir a casa, estava a punt d’embogir si no ho haguessis fet. Va ser inexplicable. Inenarrable. A costa de ser un malparit vull que sàpigues que mai havia estat amb una dona com amb tu aquella nit. Aquella i les següents. Ho dic a costa de fer-te més mal encara i de renegar de la meva dona a qui, en el fons, no vull pas tan malament. Però amb ella no hi ha hagut mai ni el foc ni la passió que en tu he posat; ni al llit ni a la vida. Ara ho sé.

I és per això que me’n vaig. Lluny, ben lluny.

Algú que llegís això, sense saber res de nosaltres, no ho entendria. “Si la desitges tant, doncs, perquè fuges?”Jo a voltes, tampoc no ho sé. No n’estic segur d’entendre-ho. Però és evident. Els teus ulls no menteixen. Mentiran les teves mans en tocar-me, els teus llavis en besar-me, la teva gola en occir-me de plaer, les teves natges compassades, els teus pits tremolosos,...però els teus ulls; no. Tu no et donaves tota. No te’m donaves com jo volia. Ho saps i ho sabem tots dos. N’hem parlat altres cops i no t’ha d’estranyar el que et dic. Serà per les teves filles? Per què en el fons del fons, no vols trair al Carles? Perquè et fan por pels meus silencis prolongats? Per què hi ha algun força que t’empeny enfora?Algun afer del meu passat? No ho sé... No m’ho dius clar. La qüestió, nina, —no puc deixar d’anomenar-te així, “nina”— és que no jugàvem el mateix partit. Jo ho creia, al principi. I potser sí que era així, però era evident que la pilota la tens tu. I no la passes. (Mira, ara m’ha sortit un símil futbolístic! No posis aquesta mirada de retret, dona! Intento treure ferro a l’assumpte!)

Ja veus. Semblava que ho teníem tot i no teníem res. En Roc, el pobre, no ho entendrà. Ell que creia que fèiem la parella ideal! Almenys, comparats amb ell i l’Helena, així ho semblava. La Mercè, suposo que si, que ho entendrà. Ella és més llesta que la fam; i el seu afer amb en Raül, per comparació, m’ha fet adonar-me de la realitat. No la culpis de res a la pobra. Sé que sou bones amigues i ella et serà una vàlvula d’escapament. Per això són els amics. Però jo no volia ser un amic teu, tan sols. Li he donat a ella la carta en mà abans de sortir del poble. Suposo que haurà acomplert la promesa d’esperar dos dies abans de donar-te-la. No havia dut gaire coses i, per tant, no m’he d’endur gaire res. El lloguer ha vençut després de quatre mesos i ara la casa tornarà ha estar buida.

Això de les cartes sembla que em persegueixi. Ja saps que en Joan, el fill del mestre mut, em va deixat un sobre amb retalls de papers i fotos. Eren fotocòpies d’uns originals que va trobar, feia poc, a un racó de casa la mare. En ells hi va trobar el seu passat. I ara buscava el seu futur. El pobre! Perquè t’explico aixà ara? Espera i ho entendràs. Ell va saber que no era fill del seu pare. Bé, si; es fill del seu pare; pe`ro aquest no era el “mestre mut”. Sorpresa, oi? La seva mare va crear una ficció. Eren amants, cert. I estava embarassada quan el van venir a buscar un escamot de la falange per fer-li la pell; cert també. Ell volia escapolir-se amb la Beatriu i obrir nous horitzons. Però ella es resistia. La ingenuïtat de la dona va ser fatal per ell. I pel fill que esperava. Però no del Valentí; sinó de l’Emilià de cal Ratera. Ni ell ho sap, el desgraciat! La forçava de tant en tant, a la cort o al badiu. Era mes jove que ella, però era més fort. I era l’amo. La mare del Joan va fugir en saber la mort del seu únic i gran amor, el malaguanyat Valentí. I va forjar una llegenda entorn ell, que va transmetre al seu fill, en Joan. Una mica com jo faig amb tu ara. Però la Beatriu no tenia a ningú a qui demanar perdó. Jo sí.

Ja veus com son les coses. En Bartomeu, el doctor, ho sabia. No sé com; però ho sabia. Però no en parlava; ni li ho va dit mai, tot i conèixer al pobre Joan; quan van coincidir a Montpeller fa uns anys. No ho sabia aleshores, és clar. Ho va saber després. L’Emilià li ho va dir anys després. Una manera estranya aquesta de servar l’honor i la paraula d’un home.

En Joan, va descobrir els papers i per això va estar voltant pel poble, volent saber qui coi era aquell malparit que una nit d’estiu, pocs temps després de la guerra, va violentar la seva mare. Està fet un nyap i un sac de nervis. Jo li vaig recomanar, uns dies després de veure’ns a la fonda on s’hostatjava quan venia que, en memòria de la seva mare, ho expliqués tot. Li devia. No pels diners —el pobre Emilià no te ni un duro—, si no per redimir la mare. Encara que renegui d’ell. No se què farà al final. En certa manera et traspasso aquesta informació perquè t’afecta indirectament. Com?, diràs.

Em sap greu el que et diré; però t’afecta de ple. Qui va denunciar el pobre Valentí a l’escamot de la Falange aquell fatídic estiu de 1943 no va ser l’Emilià; no. Va ser el teu pare. Ho diuen clarament els papers que en Jopan va trobar a no sé quin arxiu, a Salamanca, crec, i la mateixa confessió de la mare. El que no sé veure per enlloc és el perquè. Gelos? Segurament... El teu pare és mort, i mai ho sabrem. Em sap greu dir-t’ho així, de cop i volta; però és segur qeu t’assabentaries i era millor saber-ho d’antuvi per algú que t’aprecia, encara que no ho creguis. Això del teu pare ho hauries d’escatir; si ho vols. Jo ho deixaria estar. Jo crec que en Bartomeu en sap alguna cosa, ni que sigui indirectament; m’ho va mig delatar fa uns dies en saber que jo tenia els papers d’en Joan. L’Emilià deu viure amb la por que tothom creu que va ser ell qui va delatar en Valentì Furió i que mig poble li ho retreu. Però ja he vist en aquest temps, que l’altre mig, no. En fi; això són misèries d’un temps passat que ara ens retornen com una ventada de morts. Ja sé que no estàs en les millors condicions per afrontar-les. Però a la vida les coses vénen com vénen. I algunes, com jo, se’n van.

Tens unes filles magnifiques. En elles t’hi pots recolzar. I la Mercè. I en Carles, és clar...El dia aquell en què em vas dir que hi parlaries l’endemà hi tenia posades moltes il·lusions amb el que em diries. Però no em vas parlar d’un trencament. I això em va fer adonar del meu error. No et sentits culpable, nina. Soc jo el que he fet volar coloms i exigia més del que em podies donar. Me’n duc un record immens del que hem viscut aquest temps. Impagable. Imborrable.

Sabre viure amb ell. I vull viure amb ell. Però he de passar pàgina o em faré més mal. Diga’m egoista, si vols. Jo crec que en el fons, tots dos creiem que és el millor.

I jo espero que tu segueixis endavant; com sempre ho has fet.

Bernat

PS

No em busquis. No em truquis. Ja tinc un altre mòbil. Les nenes no saben res d’això nostre i no et veig tan vil com per fer les facis servir d’esquer per trobar-me. Elles tampoc tornaran per aquí. Ja no té sentit. Les veuré poc a ells; sí. Menys del que voldria. Però les seguiré veient. A tu, et veuré quan acluqui els ulls.

M’enduc la fotografia que ens vam fer la primera nit, la que està sobre la tauleta. Si vols, agafa els llibres que vulguis de casa. Ja no els puc dur amb mi. Si algun cop hi penses, llegeix en veu alta aquell poema que et vaig dedicar. Ja el deus saber de memòria. Però m’agradaria sentir-lo. Ni que fos en somnis...

Mil petons. Allà on vulguis.

L'encontre

(pel Veí de Dalt)

–Feia temps que us esperava –va fer en Bernat, mentre encaixaven de mans i s’asseia al seu davant

–M’ho suposo… El poble és petit, i encara que sigui un nouvingut, vostè ja deu estar al cas de tot.

Havien quedat de veure’s a l’hostal on ell s’hostatjava, lluny de mirades indiscretes.

–Mig poble diu que l’han vist. I mig poble diu que vostè és un fantasma –va dir en Bernat, entrant directament en matèria. –Alguns asseguren que és el seu pare en persona qui ha tornat…

–Ja, ja,… No em faci riure! Ja veu que no. El que són les coses, oi? Això vol dir que mig poble deu tenir por de veure’m i l’altre meitat, ho desitja, en el fons.

–I això?

–Algú tindrà alguna cosa a amagar. És per això que he tornat…

En aquell moment el cambrer es va apropar per demanar què volia en Bernat. Va senyalar la cervesa que prenia el seu interlocutor: “Una igual per mi”. Tots dos s’havien citat el dia abans per telèfon. “Bernat Sorribes?”, “Sí, sóc jo, qui és?” “No em coneix, però m’agradaria parlar amb vostè. Em dic Joan. Joan Furió”. “Furió...!?, Vostè és el fill d’en Valentí, el mestre aquell...?” “Sí, el mestre mut. Sap qui sóc, ara, oi?” “Vaja, així és cert que existeix! És tota uns sorpresa sentir-lo! ...I com és que em truca a mi?” “Podem quedar demà? M’estic a la Fonda del Nando. Demà surto de viatge i fins d’aquí dues setmanes no podria tornar a quedar. Pot venir? Saps on és, oi?”

S’havien citat per quarts de vuit, i en arribar en Bernat al lloc, en Joan Furió ja l’esperava amb una gerra de cervesa i un sobre gruixut relligat amb gomes elàstiques, damunt la taula. Es van reconèixer tan sols veure’s..

–Joan?

–Bernat?

–Feia temps que l’esperava conèixer...

–M’ho suposo…El poble és petit, i encara que sigui un nouvingut, vostè ja deu estar al cas de tot.

–Tutegim, sisplau. Se’m fa estrany... Sóc jo qui li hauria de parlar de vostè...–va excusar-se en Bernat.

–No hi fa res. Tutegem-nos, doncs... Li ha..., li has dit a algú que venies?

–Sí. No em vas dir pas que no podia fer-ho!

–No, no passa res. Ja no és cap secret que sigui per aquí a aquetes alçades. Però hi ha gent que prefereixo tenir lluny. Encara. Hi haurà temps...

–Li ho he dit a una amiga. La Júlia,...

–L’escultora.

–Sí. La coneix? Vull dir, la coneixes?

–No i sí. No conec ningú del poble directament; però sé qui és tothom i què hi fa. Almenys, els personatges singulars.

–Vaja. I jo en sóc un? –va demanar somrient però amatent, en Bernat

–Podria ser...–va fer en Joan, fent sí amb el cap. Però abans hauries de saber algunes coses

Li va explicar la seva història. El seu pare, en Valentí Furió, el mestre mut, un home noble i avençat al seu temps, va ser mort pocs anys després d’acabar la Guerra Civil. Això tothom ho sabia. Ell ho va saber als setze anys. “M’ho va dir la amre, sí. Pe`ro no m’ho va dir tot”. Ell el recordava poc, al pare. Tot el que en sabia és el que li explicà la seva mare, la Beatriu. “Vam anar a viure a ciutat. Va se r dur. Molt dur. Va ser un temps de gana a i privacions, la postgueuerra. I per una vídua jove amb un fill, senss diners, era difícil tirar endavant. Molta gent se’n va voler aprofitar. I algú deuria fer-ho.”

–Ho suposo –va en Bernat. Els pares també en parlaven molt d’aquells anys. Sóc de la Barceloneta, jo, saps? Les bombes van castigar molt el barri. Hi vaig perdre un avi que mai vaig conèixer.

–La qüestió és que amb penes i treballs vam tirar endavant. Vaig poder estudiar. Fer una carrera. Em vaig casar. No he tingut fills, però. La meva dona em va deixar fa molt de temps.

–Vaja, ho sento..

–És el pa de cada dia, això ara. Abans no, però ara... Era francesa, la Nicole; un bombonet. Però vaja; no és d’això que et vull parlar.

–Ja. És del teu pare. De saber qui ho va fer i on el van enterrar, oi?

–Tampoc. Ja sé qui ho va fer. I amb qui va comptar. Ho he sabut sempre. La meva mare m’ho va voler amagar. Però al final m’ho va dir. “No et signifiquis, mai”, em deia. La pobre. Va viure sempre amb la por al cos i va morir amb el cor encongit.

–Ella no va tornar mai al poble?

–No. Mai va voler tornar. No hi tenia cap motiu, més que saber on van enterrar el pare. Vaig estudiar i anar a universitat, ja t’ho he dit. He estat professor d’Agronomia. I pels estudis, vaig recalar a França, a Montpeller. Allí vaig conèixer la Nicole. I sempre he estat amb un peu allí i un altre a Barcelona. Al poble, jo tampoc vaig voler tornar

–Fins ara...

–Sí, fins ara –va fer en Joan mentre entomava un glop de cervesa. No vaig voler mai remoure la història. Era allí, a tocar, però no la volia veure. És una història repetida massa sovint a molts pobles del país. Misèries de la guerra. Ho veiem als diaris de tant en tant. Però quan et toca, et toca...

–I ara, vols fer algun tipus de reparació... moral? econòmica? Amb la Llei de la Memòria Històrica potser tens dret a algun rescabalament...La casa, però... –va deixar anar en Bernat abaixant el cap.

–Tranquil, no vinc per la casa. Volia abans saber com estava tot per aquí. Vaig venir a Porqueres, per primer cop, fa cosa d’un mes i mig. I vaig fer unes preguntes a la gasolinera. Crec que va ser quan l’enrenou es va disparar.

–Ja! M’ho ha explicat en Pasqual, el vell de la benzinera. Es veu que ets clavat al teu pare ! Ell et va confondre... Com si hagués vist un esperit. Però hi ha altre gent que t’ha vist... pel bosc, aquí a la fonda, per la carretera,..

–Vaig fer gasolina, cert. I vaig preguntar per la meva casa. Es veu que l’home hi va caure de seguida i es va esverar...Vaig sortir corrents amb el cotxe. El deuria espantar. Alguna nit vaig passejar pel bosc dels entorns. Volia recordar escenaris dels jocs: el riu, el pont, la cova Gran, ..Va ser aleshores quan em va veure...

–Com...? Qui et va veure? –el va interrompre en Bernat.

–Mira –va dir, alçant la mà lliure que no recolzava sobre el paquet– t’he fet venir perquè vius a la casa on vivíem nosaltres. No et nego que m’agradaria tornar-hi; però prefereixo no fer-ho. Durant un temps va ser on vivia el delegat de Falange del poble. Se la van quedar com botí de guerra. Ho sabies, oi?

–Sí, M’ho va dir Don Bartomeu, el metge...

En dir-ho, en Joan va somriure àmpliament mentre picava amb la gerra la taula.

–Li dieu don, ja...En Bartomeu i jo érem amics, saps? Jugàvem a bòlit al carrer, davant de casa seva. Ell era de casa bona. Jo no. Però era un bon xaval. Sé que es va fer metge. Ell és qui m’ha mantingut al corrent de tot el poble fina ara.

En Bernat va obrir els ulls com a plats, les celles amunt.

–Don Bartomeu??? I tu??? –assenyalant-lo. Però si no ens ha dit res!
–Li ho vaig prohibir. Ens vam retrobar a Montpeller. Amb aquestes casualitats que té la vida. Ell era de congrés i jo passejava pel centre. Em va reconèixer al punt. És cert: sóc clavat al meu pare.

–Ostres! Això sí que és una sopresa!

–Ja veus. Hi tornava sovint a veure’m. O jo coincidia maba ell a Barcelona si baixava de tard en tard. Crec que només li ha faltat casar-se a l’home. Sempre li deia: ”Vine a França, que totes coneixen el francès aquí...” Ja, ja ! Ja veus...

–Doncs aquesta sí que és bona...! Don Bartomeu sabia que rondaves per aquí... i no deia res.

–Be. Del cert no ho sabia. S’ho imaginava. Ell m’ha trucat finalment i m’ha demanat que vingués i que parés amb aquestes aparicions. I m’ha aconsellat que parlés amb tu...

–Amb mi? ...Per això tenies el meu telèfon! És clar! Ell te’l deuria donar.

–Exactament.

–I ... què vos, que faci?

–Recordes el falangista de qui t’he parlat?

–Sí. És viu encara?

–Sí. Ell és qui va denunciar al pare. Era molt jove aleshores, un barbamec. Es va salvar d’anar a la quinta del biberó. Ell sempre ha sabut a quin paller arrambar-se.

–I això com ho saps?

–Per aquests papers... –i li va allargar el sobre que encara tenia sota una mà–. I perquè els silencis també parlen. I molt.

En Bernat anava a obrir el sobre quan en Joan el va deturar.

–No. Fes-ho a casa meva. Vull dir, a casa teva. La casa forma part de la història. Ho vaig entendre quan l’altre dia, al bosc algú em va disparar... Sense gaire punteria, per sort. Crec que va ferir a un gos...

–No, era un llop. O això creiem...–però canviant de to de seguida– I com dius...? Eres tu aquella nit per allí? Però qui et voldria disparar al cap de tants anys...? Perquè no has anat a la policia i ho has...

–Tot al seu temps –va fer , amb un gest amb la mà que significava paciència.

–I què se suposa que he de fer exactament?

–Llegeix, I parla amb en Bartomeu. Ell sap alguna cosa que jo no sabia, però jo sospitava. Potser no t’ho dirà. Ni a mi tampoc. Mira els papers i ho entendràs tot. Tornaré d’aquí uns dies. Ja et trucaré.

I allargant-li la mà, a mode de comiat, va aixecar-se de la cadira i va fer cap a la sortida, sense cap més explicació que, en obrir la porta del bar, es va girar i li va senyalar amb el dit el sobre que restava al mateix lloc on l’havia deixat.