Trucades a mitja nit (pel veidedalt)

Dilluns, 00.30 h,  a la ràdio

(sintonia)

«Bona nit, estimats seguidors de “Fem-la petar”. Avui, com us vinc prometent des de fa uns dies tenim un convidat especial. Bé, més que un convidat serà un col·laborador habitual. Cada dilluns, en Jeroni ens durà les novetats del carrer. Ens parlarà d’algun habitant del barri. D’algun fet del carrer. D’una manera directa, crua, efectiva... I és que en Jeroni..., com us ho podria dir... En Jeroni és..., és el carrer en si mateix. És un home especial. D’entrada diria que no aparenta el que és. I qui és en Jeroni? Doncs millor que es presenti ell mateix...»

(sintonia)

—Hola Jeroni...Bona nit.

—Bona nit. Quant de misteri, oi...? No hi ha per tant...

—Jo crec que sí... Deixeu-me dir que en Jeroni em va captivar quan el vaig conèixer. La veritat és que ens vam conèixer en un lloc poc habitual, oi?

—Cert. En un caixer automàtic. Però jo ja et coneixia de feia temps. Ja ho saps...

—Doncs sí, benvolguts oients. En Jeroni viu  al meu barri. Jo diria que és un element més del barri. Per què amics oients, en Jeroni viu al carrer. Així, literal, com us ho dic. I em sembla, que lluny de sentimentalismes barats, això és una opció de vida. Ell és aquí perquè vol, evidentment. A més, em va confessar que era un seguidor del programa. I és un àvid lector. És per això que no sembla el que aparenta.

—De fet, no ser fer gaire bé res més... Llegir, mirar la gent, escoltar converses, fer alguna feineta ocasional..., beure. Seure al banc. Veure passar la vida...

—I has tingut l’honor d’estrenar el nostre blog.

—Bé, cal dir que em això he tingut ajuda de la Marianna... Una assistenta social del barri que ja coneixes. Jo escric en brut el que vull dir i ella ho va passar en net...Vaig anar poc a escola, jo. Ha estat divertit.

—Hem parlat molt tu i jo. Encara que sigui de faci poc temps...; és com si et conegués des de fa temps.

—Espero que no em fotis fora el primer dia...

—Home, dependrà del que diguis...

(sintonia. Mentre sona, la Txell i en Jeroni xerren fora d’antena)

—Com va? Nerviós?

—Una mica. No és el mateix sentir-te per la ràdio que estar dins. Puc fumar?

—No, aquí no. Espera’t. En acabar podràs.

—Creus que això de fer-me venir ha estat una bona idea? Que et diuen a la ràdio?

—El programa és meu. Faig el que vull. Per cert,... la Marianna em va passar ahir el text per posar-lo al blog. Em va agradar molt. Perquè no el llegeixes en directe ara...?

—Val. Per cert, si l’has de veure tinc una cosa per ella.

—Ah, si?

—Sí. El seu mòbil. Se’l va deixar al banc on vam xerrar. Des d’ahir que no la veig i no li he pogut tornar. No sé si anar a Serveis Socials i ...

(La Txell posa un ulls com taronges)

—No. No.... Dóna-me’l a mi... Ja li passaré. Si l’he de veure demà mateix —menteix.

(Acaba la sintonia i la Txell es posa el mòbil a la butxaca. Allí té la salvació del Ramon i ell no ho sap)

—Eh... Tornem amics a  “Fem-la petar” amb en Jeroni. El nostre rodamon del barri. De què ens parlaràs avui?

—De l’església.  Us llegiré una entrada que he fet al blog del programa. Si em deixes...

—Sisplau!

— Es diu: «En Ramon». Comença...“Al meu barri hi ha una església. Al món hi ha moltes esglésies. Als diaris no parem de llegir notícies sobre l’església, el Papa, els islamistes,... Jo no crec ni en déus ni dimonis, ni en res. Ni en mi a vegades. Però la veritat és que a mi m’ajuda. Reconec que això que duc avui posat m’ho han donat la parròquia del barri. I conec un  capellà: en fra Ramon. Es un bon home, però està equivocat. Com tots els capellans i gent de missa. Però conec coses d’ell que ni ell s’imagina...”

—Ejem!  D’això Jeroni, perdona que et talli... És que tenim una trucada en directe.

(trucada entrant)

—Hola. Bona nit. Qui ets?

—Hola... Sóc en Maurici. Voldria parlar-vos d’unes pastilles...