Més enllà dels vidres bufa el vent,
i una pluja persistent fa brillar els
carrers amb llums de nacre.
Solitud. Els arbres de la plaça es
desvesteixen;
sacsegen els seus braços, esgotats de
repetir
la mateixa extremitud una, deu, cent mil
vegades...
No resten més fulles per caure
en les branques que perviuen any rere any,
i que semblen, malgrat tot, tan i tan
fràgils...
Remolins de coure en el terra humit
i la dansa del fred escolant-s’hi,
burlesca...
Més enllà dels vidres, sento el vent.
No, no em queden més fulles per caure.
L’huracà de la teva presència a prop meu
va acabar d’endur-se les darreres que
quedaven,
i em resten les branques, nues, joguines a
l’atzar.
Dansen records de somnis incerts –fal·làcia
o certesa...?
Garbells de mots caducats, com les fulles a
terra,
paraules llunyanes que van germinar a dins
meu.
Va renéixer i va morir, la vida, i ara què
en resta?
Et sé lluny i acompanyat, en algun indret
remot,
contemplant amb nous amants altres pluges,
altres tardes,
des d’algun racó de món, del teu món ja
lluny del meu.
Potser, immers en mil projectes, taciturn,
inescrutable,
o potser exultant per uns èxits brillants,
un cop més,
qui sap si contemplant jardins, palaus o
runes gregues,
iniciant l’enèsima reflexió sobre qui ets,
cercant un déu que tingui algun sentit,
potser autoinculpant-te
de l’excés de vanitat que et visita de
manera intermitent,
tot iniciant un acte de contrició tan fals
que no et creus ni tu mateix...
Ja ho sé que ja no hi ets, que no vull
encabir-te en els meus somnis,
que molt lluny queda la mar i la llum de
les estrelles...
mes... enllà dels vidres bufa el vent,
i la pluja em porta el cant del teu record amb
sons de vespre.
Galionar, seguint Cantireta amb la paraula “desvesteixen”.
