dimarts, 22 de gener del 2008
Més informació sobre l'home de la gavardina negra
Fet i fet, sóc un personatge ridícul en un món absurd que algun llunàtic es deu haver inventat enmig d’alguna ressaca –això en el cas que sigui semblant a un humà, que els animals no ens rebaixem mai a aquest nivell. Però m’estimo massa els meus cadells com per deixar-ho córrer tot.
I pensava marxar, tot i que el meu humà és molt bo amb mi, però ahir vaig veure quelcom que m’intrigava: un home abillat amb una gran gavardina negra travessava corrent el bosc. Espantada per la visió de la gran ombra que trencava amb força les branques dels arbres, vaig amagar els meus altres dos cadells, i vaig sortir al pas de l’intrús, ensenyant-li els ullals. No volia pas fer-li cap mena de mal, només espantar-lo, però ell va treure de la seva butxaca una mena de lluna de ferro negre i paf! paf! paf! tres fortes detonacions van omplir l’hora tardana. Vaig fugir a corre cuita.
No penso marxar. No, no penso fer-ho. No mentre aquest misteriós personatge campi al seu aire per la contrada. Qui és? Què hi ha vingut a cercar, per aquí? Per què duu un d’aquests estranys aparells que escupen foc? No ho sé, no ho sé, però no penso pas deixar que faci mal a en Roc o al meu petit cadell, no senyor!
A més, estic ferida d’una pota.
Necessito un metge. N’hi ha cap per aquí?
En Bernat i l'Elena
En Roc, no només es va quedar el cadell de llop, sinó que va agafar el costum de portar menjar a la mare lloba i als altres cadells, ja que aquest bosc dels voltants del poble tampoc donava com per alimentar una família de llops. Al llobató li va posar Salt, ja que no parava mai de saltar al seu voltant.
Un dissabte, va anar a trucar a casa en Bernat, per ensenyar-li els llops i per conèixer-lo una mica. El va trobar amb les seves filles, la Joana i la Maria. Quan ja es disculpava per la interrupció i deia que ja anava ell sol amb en Salt a portar menjar als llops, En Bernat i la seva filla , la Joana van saltar a la vegada:
- Jo també vinc!
A la Maria noli feia tanta gràcia, això dels llops, però també va seguir. Van arribar al bosc i en Salt s'encarregava de localitzar-los. La mare l'olorava de lluny i el llepava de dalt a baix, cada cop que el veia . En Bernat posava una mica de carn i una mica de pinso per gossos, la mare va anar directa a la carn, però els petits van anar cap al pinso i el rosegaven com si fos una llaminadura.
La Joana, se'ls mirava embadalida i si bé no s'atrevia a tocar-los, tret del Salt, els va anar posar una mica de pinso més a prop d'ells i encara més a prop d'ells. Els petits s'anaven acostant.
- Ens en quedem un pare?
- Un? I deixar aquesta pobra lloba cada vegada més sola?
- Doncs ens els emportem tots.
- No podem portar una lloba a casa ni al poble, sense saber segur que no serà un perill.
- Quan s'acostumi a nosaltres?
- Ja veurem, potser si. Tenir una família de llops a casa ... una idea que no m'havia passat mai pel cap. Però ara que m'hi trobo no ho veig pas impossible
Quan van marxar amb el Salt darrera d'ells, la lloba va seguir el seu petit uns passos i després va tornar amb els altres.
A la tarda, en Roc, va rebre un mail de l'Elena: "Dilluns em puc quedar amb tu, si et va bé. La meva filla se'n va amb l'escola de colònies i el meu marit se'n va de viatge i no torna fins dimarts al vespre."
En Roc, es va sentir desassossegat. Il·lusionat, però al mateix temps s'adonava que en aquella història probablement les complicacions superarien les satisfaccions. Però no podia pas deixar-s'ho córrer. Va contestar ràpidament: "Quan pleguis jo sortiré amb el Salt, donarem una volta pel bosc a veure els llops i després ens n'anem a casa meva."
I el dilluns, tots dos tenien molt clar allò que volien:
- He pensat molt en tu
- I jo també, moltíssim! Quina sort que et puguis quedar. Tinc moltes ganes d'estar amb tu.
- Jo també.
- Saps que cada dia he anat a veure els llops? I crec que ja em coneixen. Van agafant confiança.
- Quina il·lusió que em fa veure-ho.!
Després, tot va ser semblant a cada dia: la lloba no s'espantava de veure'l i menjava allò que en Roc li portava. Mentre marxaven cap a casa van tornar a abraçar-se, allà mateix, com el primer dia i la lloba no deixava d'observar-los.
- Avui si que podem anar a casa
- Sí, avui sí.
- No vull que et sentis obligada a res.
- Ni tu tampoc.
- Ja vas veure l'Aina, l'altre dia? Per cert de què la coneixes?
- De quan treballava a casa el Doctor Bartomeu. Ella va venir a visitar-se un dia, es va deixar un llibre a la sala d'espera i jo m'hi vaig fixar i li vaig sortir al darrera per tornar-li. És molt simpàtica i de seguida ens vam fer amigues. Quan va tornar, setmanes després, allà a cal metge, em va portar el llibre en qüestió, que era "Zapatos italianos" dient-me que si el volia llegir creia que m'agradaria. De fet som amigues a causa d'un llibre. Sempre m'ha anat passant els llibre que li agraden, és una mina. No para de llegir i entre ella i la seva mare se'n compren un munt. Per cert tu has sentit parlar de l'home de la gavardina?
- I tant que sí. Tothom en parla, però als pobles ja se sap, tot s'exagera.
- Doncs l'Aina està ben amoïnada.
- Jo crec que tot quedarà en res i que tothom oblidarà l'home de la gacardina.
- I el mestre mut?
- Això són històries passades!
- Tant de bo tinguis raó. Però ara s'ha llogat la casa i diu que ha tornat el seu fill. No ho sé.
A casa, una mica desconcertats, van prendre's el temps de fer el sopar, de sopar, de deixar-ho tot endreçat i no va ser fins aleshores que en Roc la va tornar a abraçar i li va prometre que li compensaria tot el temps que portava sense gaudir del cos i dels plaers del sexe. L'Elena tenia uns sentiments una mica estranys, contradictoris. Un desig potent que no s'acabava de reconèixer en ella mateixa, perquè no l'havia sentit mai i també un no saber com posar-s'hi. En Roc la va portar cap a la seva habitació, la va despullar, es va despullar i es va estirar la seu costat, ben a prop, per abraçar-la i per fer-la sentir com la dona més desitjada i més estimada. Li va besar els llavis altra vegada i li va demanar si podia besar-la per tot arreu. Ella va dir que no desitjava cap altra cosa i es va deixar estimar. En Roc va ser un amant tendre, dolcíssim i l'Elena es va anar despertant del seu deixar-se fer i el va estimar també al seu torn besat-lo per tot arreu, fins que el va acollir a dintre seu.
Google analytics
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons