diumenge, 1 de desembre del 2013

SÓC UNA CLASSE (de pronom, vés)

Oh, que cansat fastiguejada estic de la meva
esquerpa, vella, tan difícil terra gramàtica
i com m’agradaria d’alliberar-la,
milles enllà,
on diuen que la llengua estrangera és culta
i noble, amable, estudiosa, respectuosa,
catalanòfila  i feliç!
Aleshores, durant les calades, els alumnes mormolarien
xiuxiuejant: “Com el bibliòfil que deixa el llibre,
així l’alumne que abandona el seu curs",
mentre jo, ja ben lluny, em fotria
dels pronoms febles i de l’antiga dièresi
d’aquesta reïna del meu bolígraf tan egoista.
Però no he d'aconseguir mai el meu propòsit
i em quedaré aquí fins al trimestre següent.

Car sóc també molt covarda i rancuniosa

i defenso a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva esquerpa,
irregular, conjugada, fàcilment odiable gramàtica.

LA MEVA TERRA....

 
 
Oh, que cansada estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
I com n’és de gran, la basarda
que sento dintre el meu pit.
 
Voldria obrir les finestres de la casa,
i que se’m endugués la tramuntana,
lluny ben lluny, cap al nord
on la paraula llibertat és respectada.
 
Però sé que per més fort que fos el vent,
no aconseguiria arrencar-me,
d’aquesta covarda, vella i salvatge terra,
perquè per més cansada que n’estigui.
 
ESTIMO AQUESTA TERRA,
PERQUÈ ÉS....LA MEVA TERRA.

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons