SÓC UNA CLASSE (de pronom, vés)

Oh, que cansat fastiguejada estic de la meva

esquerpa, vella, tan difícil terra gramàtica

i com m’agradaria d’alliberar-la,

milles enllà,

on diuen que la llengua estrangera és culta

i noble, amable, estudiosa, respectuosa,

catalanòfila  i feliç!

Aleshores, durant les calades, els alumnes mormolarien

xiuxiuejant: “Com el bibliòfil que deixa el llibre,

així l’alumne que abandona el seu curs",

mentre jo, ja ben lluny, em fotria

dels pronoms febles i de l’antiga dièresi

d’aquesta reïna del meu bolígraf tan egoista.

Però no he d'aconseguir mai el meu propòsit

i em quedaré aquí fins al trimestre següent.

Car sóc també molt covarda i rancuniosa

i defenso a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva esquerpa,

irregular, conjugada, fàcilment odiable gramàtica.

LA MEVA TERRA....

 

 

Oh, que cansada estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

I com n’és de gran, la basarda

que sento dintre el meu pit.

 

Voldria obrir les finestres de la casa,

i que se’m endugués la tramuntana,

lluny ben lluny, cap al nord

on la paraula llibertat és respectada.

 

Però sé que per més fort que fos el vent,

no aconseguiria arrencar-me,

d’aquesta covarda, vella i salvatge terra,

perquè per més cansada que n’estigui.

 

ESTIMO AQUESTA TERRA,

PERQUÈ ÉS....LA MEVA TERRA.