Per desxifrar l'absència,
Tendres piràmides,
Quan la vida és més àrdua
Que els mossecs de les hores.
Corro vers l'ombra
Que afeixuga l'espera
De l'oreneta.
Però el temps de les prunes
Tarda, es posposa massa...
d.
dimarts, 6 de juliol del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
M'agrada el poema, deomises.
ResponEliminaPerò moltes vegades el temps no es posposa, arriba al seu temps.
el temps té el seu temps. marca el seu temps
ResponEliminasona al seu tempo, al seu ritme.
l'absència no és més que temps, que espai... que dona sentit a la companyia, a la plenitud...
no hi han jeroglífics, ni pedres Rosetta per desxifrar-los.
És la vida en tota la seva plenitud i cruesa.
Però, si t'hi fixes, avui ha fet sol i demà, segurament també...
o no. o plourà
una abraçada
deo, doncs jo coincideixo amb tu que a mi també m'agrada desxifrar les absències, amb jeroglífics o fins i tot sense. En barbollaire té raó que no hi ha pedres Rosetta, però fins i tot sens elles acabem desxifrant algunes coses que ens importen i sobre tot que ens serveixen per reconstruir la vida.
ResponEliminaPotser, mentre esperem les prunes podem omplir l'absència d'instants de color,pintar els instants,olorar les flors que naixen al nostre pas,tocar l'aigua marina tot i que només siga amb la punta dels dits, o entrar ben endins si la calor ens aclapara...
ResponEliminaEl temps de les prunes acabarà arribant i ningú hi podrà fer res més que deixa que arribi
ResponEliminaés bonic, és tendre,hi ha espera i paciència i realisme i...és bell!
ResponElimina