el vertígen del camí

Se'm fa difícil a qui seguir
perquè tot són paraules ajaçades
carregades d'energia, d'amor i de color.
Llegeixo i rellegeixo versos perfumats,
versos energètics, versos que penetren
que travessen la calor i allunyen la foscor
com sagetes lluminoses
que ens atancen, que ens abracen,
que ens esguarden i somriuen.
Sé que ara poetes íntims
dins del bellut d'algunes cases
amb l'aixopluc de la penombra
dibuixen lletres en un paper
seguint amb zel un fanal blau
o potser algú altre que camina,
algú que corre, algú que vola,
algú que cerca el vers perfecte,
resum exacte de la idea.
Som tants i tan escàs el temps!
Així, doncs, no trio: segueixo a tots
per l'estora de paraules
triades i trenades.
Ja no compto ni medito:
pinto lletres tal com ragen
cofoi de compartir.
Miro enrere i tinc vertígen:
tot són mons arrecerats,
arrauxats i compartits.
Ara plou. Quatre gotes.
El cel també hi participa.
Quatre versos, aire fresc.
Tot segueix.