Deixaré que la fosca passi,
que em travessi la ment extraviada.
Deixaré que la llum que neix de l'alba
foragiti la por de la nit.
La por és un miratge de la ment,
un pesat i negre vestit.
Deixaré que la fosca passi,
que la claror de l'alba m'il·lumni,
que faci nèixer la llum dins meu.
La llum foragita la foscor.
Renaixeré quan la nit marxi
esclau com sóc del pas del temps.
La por és un miratge de la ment... això m'ho repetiré mil vegades cada dia.
ResponEliminaLa llum foragita la foscor... la llum fa marxar la por :-)
Una gran reflexió i unes paraules suggeridores... Ja veig que t'han agafat ràpidament el relleu.
ResponEliminaJo et veig més aviat lliure, malgrat el pas del temps, la poesia ens fa lliures...tot i que de poetes, en sou pocs!
ResponEliminaM'han passat al davant, que no em sap pas gens de greu, no, jo he anat seguint més amunt.
ResponEliminaBon poema, Juan...
Anton.
Sàvies paraules : esclaus del temps! Omplim-lo doncs de vida!
ResponEliminaI costa tant deixar passar la fosca! Però el renaixement vol dir omplir de llum i saviesa!
ResponElimina