En efecte, només som un instant,
som temps que degota líquid, oceànic
com una intensa col·lecció d'onades irrepetibles.
El trajecte zigzagueja aleatori entre voràgines
i calmes. Ara el cel és ras.
Ara plou amb follia irrefrenable,
amb ànsia d'existir, de perviure, de mullar,
d'estripar la tela del cel amb lluminàries sobrenaturals!
No és una guerra, és un espai de somnis.
És un espai qüàntic d'amor i desamor
que degota amb constància infinita
per la fina línia plena de dies, de vides.
Ara la tempesta dorm. Les paraules es bressolen
i la lluna fa non-non. L'univers suspès
sura subtil en la daurada teranyina del temps.
Ei! també em va bé el que escrivia com resposta a Elvira, com continuació al teu!
ResponEliminaMolt maco! m'ha agradat molt:Ara la tempesta dorm. Les paraules es bressolen i la lluna fa non-non. L'univers suspès sura subtil en la daurada teranyina del temps.
ResponEliminaEspero els teus versos barbollaire....
M'agrada molt Joan... esperem que les paraules continuin bressolant-se!
ResponElimina