Mirant els retaules de deomises.
Retaules...? Només
els que emmirallen
el teu somriure, el
que s’hi pentina
la posta de sol,
el de la lluna plena,
el de la primera abraçada...,
el que el poema
hi canta el seu eco,
el de la llibertat,
el que dona i home
hi forgen l’ara i aquí,
el de la gran foguera...,
el de la nuesa sense vergonya
i sense l’hòstia de cap religió...
Retaules de vida, d’ahir,
d’avui, d’ara..., el dels estúpids
que sempre hi estan
penjats com una llufa...
onatge
T'agafo el record de la primera abraçada, gràcies, onatge, per les teves paraules que obren el camí als meus mots.
ResponEliminad.
Un altre país? RC, per exemple?
Terres, volia dir, perdó.
ResponEliminad.
Sí, sí... També hi tinc algun sembrat...
ResponEliminaSalut.
onatge
Començo a llegir per aquí a veure si vaig seguint el fil!
ResponElimina