És la Mar.
I la histèria és un oneig constant
Que em bressa
Amb ales fetes de mots plens que canten
La buidesa.
Sóc esclau de la presó que vaig construir-me.
La clau cal buscar-la entre posidònies.
Però ara
Sóc nàufrag
Amb pànic d'acostar-me a la platja...
d.
Em demano ser la següent, m'enganxaré amb la Mar, però serà un poema diferent i necessitaré el meu temps.
ResponEliminaLa meva histèria està ja apaivagada.
Jo em controlo, la Mar és la protagonista de la meva melangia (i no és una imatge poètica). Mentre t'espero, escriuré un relat per apaivagar-me jo també ;)
ResponEliminad.
Laura, jo també estic aclaparada per aquest ritme i una mica massa enfeinada, aquesta setmana, per a poder seguir-lo, per tant si em permets, t'agafo aquesta idea al vol i proposo que aquest sigui el sistema normal de funcionament... demanar-se la tanda als comentaris i que tothom la respecti.
ResponEliminaSé que es pot perdre una mica d'agilitat i d'espontaneitat i em sap greu potser tallar alguns moments de complicitats intenses, però crec que també hi poden ser, els ràpids són ràpids de tota manera i en aquest també en seran.
Us envio ara mateix un mail a tots per assabentar-vos d'aquesta proposta.