dilluns, 5 de juliol del 2010

Com una llufa...


Mirant els retaules de deomises.


Retaules...? Només

els que emmirallen

el teu somriure, el

que s’hi pentina

la posta de sol,

el de la lluna plena,

el de la primera abraçada...,

el que el poema

hi canta el seu eco,

el de la llibertat,

el que dona i home

hi forgen l’ara i aquí,

el de la gran foguera...,

el de la nuesa sense vergonya

i sense l’hòstia de cap religió...

Retaules de vida, d’ahir,

d’avui, d’ara..., el dels estúpids

que sempre hi estan

penjats com una llufa...

onatge

4 comentaris:

  1. T'agafo el record de la primera abraçada, gràcies, onatge, per les teves paraules que obren el camí als meus mots.


    d.

    Un altre país? RC, per exemple?

    ResponElimina
  2. Sí, sí... També hi tinc algun sembrat...

    Salut.
    onatge

    ResponElimina
  3. Començo a llegir per aquí a veure si vaig seguint el fil!

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons