Veig dansar en horitzó
la dansa de la llunyania.
Hi veig un núvol gris.
Hi veig dues orenetes blanques.
Hi veig una lluna que somriu
i que en la mar de plata es banya.
Hi veig fimbrar tres estels
com tres àngels d'argent.
Hi dansen sis papallones
i una dama clara
que trena amb flors boscanes
una corona escarlata.
Veig la dansa de les ones
que dolces acaronen l'alba
i el sol que surt,
i la lluna que s'amaga.
Quan tot això dansa en l'horitzó
llavors, l'esperit navega en calma.
És bonic veure-hi clar, tant els núvols com les orenetes, tot són presagis que cal tenir en compte! I a més dansant encara millor!
ResponEliminaQuè maco!! M'agrada moltíssim!! :-)
ResponEliminaProdigat més, Joan,que tot el que has relatat fa que naveguem en calma...Anton.
ResponEliminaUix, ara si que no me'n veig capaç, recollir aquest testimoni és un repte d'allò més difícil...nivell!
ResponEliminaL'esperit navega en calma...
ResponEliminaUn bon final per a un poema engrescador. Gràcies per venir, Joan! Espero que tornis abans que acabem!
la carme se m'ha avançat...
ResponEliminaL'esperit que navega en calma...
bonic poema, joan!
gràcies, però sort en tinc d'un àngel de la guarda que em va donant empentetes (de les bones).
ResponEliminaJoan Felicitat en el teu dia i ja t'ho he dit abans, pel poema.No sé si es massa digne el qe he continuat. Anton.
ResponEliminaLa calma enmig del brogit qüotidià. Quanta falta ens fa!
ResponEliminaAi!! que abans he felicitat a la Joana i ara m'he adonat que no ho havia fet amb en Joan :-)) Felicitats!! :-)
ResponElimina