dijous, 24 de gener de 2008

Mestre "mut"

Valentí Furió mai arribà a entendre perquè el motiu de la seua feina, mestre de la república, tingué que portar, per afegitó, la seua ruïna. De caràcter bonhomiós i conversa interessant, impartia les seues classes amb certa solemnitat sacerdotal. Tant era així que, quan s’hi trobava al bell mig d’una de les seues exposicions verbals, aturava el més mínim intent d’interrupció o de distracció cridant ràpidament: mut!, per refer el silenci i no perdre el fil del que deia, el que li valgué el malnom de “mestre mut” amb el que se’l coneixia al poble. Malgrat que mai no va agafar compromís amb altres principis que la llibertat de pensament i el delit per la ciència, es conreà l’enemistat de certa gent, els ben pagats de l’amo i cacic del poble, a la que sempre els treia raó i els deixava a l’altura del betum amb les seues contundents rèpliques. Una vida que completava amb una plàcida existència en la casa, d’estil modernista, del carrer estret del poble, amb la seua dona i el seu fill.

Però els escamots que s’hi formaren acabada la Guerra Civil l’assenyalaren ben prompte i fou acusat de roig i descregut. Malgrat els precs de la gent que el coneixia bé i sabia que aquell lliurepensador era més bo que el pa, un matí humit i boirós el portaren a empentes i cops de fusell fins el mur que envolta el cementiri on, després de la benedicció del mossèn, el cosiren a trets per a després reballar-lo en un clot. A ell i una dotzena més dels que anomenaren traïdors. Així i tot eren no pocs els qui pensaven que, rere aquella aparença de justícia política, hi havia una terrible enveja. De fet la casa de Valentí Furió acabà formant part del patrimoni d’un conegut falangista a qui tothom dóna com a responsable directe de la fi del pobre mestre. La dona i el fill de curta edat foren foragitats del poble, amb una mà davant i l’altra darrere, la mateixa nit de l’afusellament. La por, principalment, feu que ningú no els donà l’auxili que per caritat mereixien. Ningú no va saber mai on anaren a parar ni que fou de les seues vides. Ningú fins que el Josep Maria, per boca del seu empleat a la gasolinera, s’assabentà, esbalaït, que el fill de mestre mut havia tornat al poble. I segons ell mateix havia dit, tornava a per allò que era seu.

4 comentaris:

  1. Fantàstic! ja anem descobrint més i més coses del mestre mut i del seu fill. L'home de la gavardina... és ell mateix o té relació amb ell, o només és pura coincidència? Encara queden molts misteris per descobrir.

    ResponElimina
  2. Fijaos que, a pesar de la pátina de modernidad que tenemos,la sociedad sigue funcionando igual,de manera más o menos subterránea.Estoy a punto de terminar" Un mundo sin fin",en el que los poderosos y notables se adueñaban con mil engañifas de los bienes de los demás, en los fascismos igual porque lo consideraban botines de guerra y así se contaba en "Les veus del Pamano" y hoy,con nuestra democracia,todavía estos días reproducían una conversación en la que un constructor ofrecía "cualquier cosa " a una persona del ayuntamiento "lo que quieras,no hay problema".
    En las contiendas primero suprimen a los pensantes, los polémicos,los que lo cuestionan todo,ahí no vale el término medio,o estás con ellos o contra ellos.
    Magnífico el relato.El que ha vuelto ¿lo ha hecho por venganza o por justicia?

    ResponElimina
  3. Ai el fill del mestre... potser sabia més coses que son apre!

    ResponElimina
  4. pobre fill...

    com tants d'altres que ho van perdre tot

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons