— Sra. Clarademunt! Què li passa alguna cosa?
La Bruna mira de fer-la entrar al bar. Els ha sorprès el seu posat d’abandonament i llunyania. La mirada perduda. Fins i tot sembla que parla, una lletania fluixa, quasi imperceptible, movent els llavis.
— Sra. Clarademunt, sega amb nosaltres, sis plau.
La dona mira fixament la tieta Cleo des de la porta. Bruna se n’adona i intenta agafar-la del braç, animar-la a entrar definitivament al local i aconsellar-li que es prenga alguna cosa.
— Jo l’estimo... l’estimo... però...
I sense que la Bruna entenga ni puga fer-hi res, la sra. Clarademunt fa mitja volta i desapareix, amb el rostre entre les mans. Bruna roman uns instants mentrimentres l’observa caminar, allunyant-se. Després torna a dintre.
— Què ha passat? Era la sra. Clarademunt, veritat? Semblava trasbalsada per alguna cosa— diu l’Alicia.
— Des de fa un temps ençà està una mica rara. De reüll l’observe, mentre arranque brosses del seu jardí. Sembla capficada en alguna cosa...
— Acabarem tornant-nos boges en aquest poble!— exclama Alícia fent un glop del seu tallat.
La tieta Cleo no diu res. Juga amb la cullereta amb una artificiosa indiferència. “Si no fórem a aquest poble...”, pensa.
— Us heu fixat en aquell home que beu cognac a la barra amb aquell mirall a la vora?— diu l’Alícia de sobte.
I com si aquest l’hagués escoltat, deixa la copa buida d’un glop, escampa un grapat de monedes a sobre del taulell, agafa el mirall i surt del local. Però al llindar mateixa s’atura i les mira. Aquell somriure misteriós que els adreça s’esvaeix rere el llampec que surt del vidre de l’espill.
La Bruna mira de fer-la entrar al bar. Els ha sorprès el seu posat d’abandonament i llunyania. La mirada perduda. Fins i tot sembla que parla, una lletania fluixa, quasi imperceptible, movent els llavis.
— Sra. Clarademunt, sega amb nosaltres, sis plau.
La dona mira fixament la tieta Cleo des de la porta. Bruna se n’adona i intenta agafar-la del braç, animar-la a entrar definitivament al local i aconsellar-li que es prenga alguna cosa.
— Jo l’estimo... l’estimo... però...
I sense que la Bruna entenga ni puga fer-hi res, la sra. Clarademunt fa mitja volta i desapareix, amb el rostre entre les mans. Bruna roman uns instants mentrimentres l’observa caminar, allunyant-se. Després torna a dintre.
— Què ha passat? Era la sra. Clarademunt, veritat? Semblava trasbalsada per alguna cosa— diu l’Alicia.
— Des de fa un temps ençà està una mica rara. De reüll l’observe, mentre arranque brosses del seu jardí. Sembla capficada en alguna cosa...
— Acabarem tornant-nos boges en aquest poble!— exclama Alícia fent un glop del seu tallat.
La tieta Cleo no diu res. Juga amb la cullereta amb una artificiosa indiferència. “Si no fórem a aquest poble...”, pensa.
— Us heu fixat en aquell home que beu cognac a la barra amb aquell mirall a la vora?— diu l’Alícia de sobte.
I com si aquest l’hagués escoltat, deixa la copa buida d’un glop, escampa un grapat de monedes a sobre del taulell, agafa el mirall i surt del local. Però al llindar mateixa s’atura i les mira. Aquell somriure misteriós que els adreça s’esvaeix rere el llampec que surt del vidre de l’espill.
Josep Manel...molt molt molt bé! veig que has sabut recuperar ritme!!!
ResponEliminaFins i tot ens ha quedat bé crear desconcert amb un "fals final". Vinga, ànims als que queden!
ResponEliminaSi hem retrobat fins i tot l'home de la barra! (a més a més de retrobar el ritme, vull dir)
ResponEliminaM'ha agradat molt la teva intervenció, Josep manel...
Ens has salvat Josep Manuel relligant-t'ho tot i incorporant l'home de la barra...
ResponEliminaSi és que ens en sortim de totes! Felicitats, Josep Manuel!
ResponEliminaAle, ale, exagerades! A calfar-se el cap i a escriure, que el final ja és a prop!
ResponElimina:) No sé com m'ho faig, però sempre m'acabes dient que sóc exagerada...
ResponEliminaI què puc fer-hi jo, si m'agracda com escrius? Una abraçada. :)
I jo he de confessar (però molt baixet, molt baixet) que em complauen aqueste mostres d'exageració...
ResponEliminaHola,
ResponEliminaEm sap molt greu però per motius que ara no venen al cas amb prou feines he pogut seguir les vostres entrades. No crec que estigui en condicions d'escriure un post seguint la història i abans que fer-ho de qualsevol manera, penso que és millor que passeu el meu torn.
Ho sento molt.
Una abraçada.
No t'amoïnis coses2 ....jo començava a pensar que eren els efectes del mirall en les nostres vides...
ResponEliminaPerdoneu que em surti del guió... però amb tants buits que van deixant els absents... això se'm fa una mica lent i avorrit.
ResponEliminaA part d respectar els torns dels que aneu acabant... se m'ha acudit fer uns mini posts adicionals...