Quin xiquet em va omplir les mans
amb la difícil grafia del destí?
Algú pot veure els desitjos
que em pugen per l’esquena?
Què falla en la memòria de la sang
quan es vessa més enllà dels seus camins?
Qui guarda els records de la infantesa?
On paren amuntegats?
Quant de dolor hi ha
en una queixa reprimida?
On va la vida
quan jo li done l'esquena?
No és una crueltat inútil
que la veu de la guitarra
siga a la punta dels meus dits?
On és l'equilibri entre el breu amor
i el llarg i innecessari oblit?
Preguntes plenes de poesia i realitat, preguntes reals i sentides.
ResponEliminaEl cert és que ells, la vida, segueix el seu camí...
ResponEliminaEn sabeu moltíssim!! Magníficament expressat... no puc dir més :-)
ResponEliminaL'he llegit fa estona i, si em permets, seguiria per l'oblit...
Assumpta, el silenci administratiu sempre és positiu. Fes-ho.
ResponEliminaAquest va ser un important canvi legislatiu jeje
ResponEliminaMoltes gràcies :-)
De vegades s'ha de dir com si un es mengés un pastís. QUE BO !!! aNTON
ResponEliminaSe m'ha escapat el torn, Josep Manel... però d e bona gana continuaria amb l'equilibri... que tots busquem entre l'amor i l'oblit.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina