Quin goig que la vida
et mantinga en el seu seguici,
en el corrent de les coses menudes,
com un vidre més
en el calidoscopi dels quefers quotidians!
Portes al fardell un llarg inventari
i enredades en la seua tela,
com una eura als murs ombrívols,
un munt de promeses inabastables.
La vida sencera ha ensinistrat els teus gestos.
Ha sabut omplir-te de tendresa
els espais de les abraçades.
I fer sonar la veu encara
amb alguna nota mullada d’utopies antigues,
no deixant-te abaratir els somnis.
Potser la llista siga incompleta
i fins i tot desordenada.
Però humanament inevitable.
Quin goig que la vida et permeta la memòria
de totes les quimeres!
El poble, la terra, el país...
l’existència necessària.
No te’n falten de ganes
d’albirar el món,
de continuar teixint el viure,
de creure que,
si tu ets en aquest corrent,
és perquè encara es pot beure
de l’aigua de l’impossible.
Benvingut de nou a la vida!
Ja t'avisaré jo quan complesca 80 anys, perquè m'escrigues un poema tan bonic com aquest:)
ResponEliminaI, jo, i jo també... :)
ResponEliminaÉs un altre homenatge preciós! Em deixeu bocabadada... i me n'alegro molt, molt...
ostres, tres bocabadades....
ResponEliminaen som quatre i provo de continuar...
ResponEliminam'alegre que us agrade.
ResponEliminaprovo d'acabar l'oda
ResponEliminaAra em dono el gust de veure el que heu fet per mi.
ResponEliminainternet em va desapareixer i he estat in albis... Ara tot és correcuites i no arribo a cap lloc
Si pogués com aquell fer quatre vints i quatre veus i tenir vuit braços, i ja m'he descomptat dels dits que hi haurien per sostenir tot aquest be déu que m'heu fet...
Us en deu una i no sé com pagar-la
preguntaré per la nit... no em tgrauré les ulleres per dormir a veure si hi veig quelcom que us pugui agradar encara que em costi una suorada, això, per mi val un imperi i vosaltres ho heu treballat. De moment, GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES A TOTS. aNTON.
Ves, diuen que tinc vuitanta anys, qui ho diria.
7 de febrer de 2011 18:57