Preocupació

— Josep Maria, he de parlar amb vosté. —El metge el mira amb un posat tan greu que no pot evitar que els budells li recargolen dins la panxa.
La cafeteria és mig buida a aquella hora del matí. Només el vell Josep i un foraster que remena prospectes de farmàcia d’una cartera de cuiro un pèl desgastada davant les restes d’un breu esmorzar.
— Mire, Bartomeu, no em fota que al final si que estic de la pròstata...
El metge somriu i seu a la seua vora, apropant una cadira buida. El Josep Maria l’observa amb un tel d’ànsia als ulls. Les mans, lleugerament tremoloses, sostenen el diari comarcal per la pàgina d’economia. Feia només un instant maleïa per dintre a aquella colla de saberuts que pretenien fer benzina a partir del blat. Biodiesel, en deien. I ell pensa que no està per anar renovant negocis, que d’ací quatre dies ho tanca tot i s’hi dedica a prendre el sol i donar de menjar als coloms de la plaça de l’església, que a ell ja li aniria bé. Però clar, la neta, l’Aïna, ara estudiant... La quantitat de “duros” que calen per fer una bona carrera! Ell vol ajudar. Si el deixen, clar. Que el gendre s’empipa de seguida quan pensa que ja no és l’únic pollastre del galliner.
—No és això, Josep, no és això —. El metge mira de treure-li la preocupació sobtada deixant-li caure la mà al muscle, en un gest d’una confiança que ve de lluny— Quina por té? Què “això” encara ho fa servir?
— De què vol parlar, doncs?
Bartomeu somriu.
— Per què va dient a tothom que el fill del mestre mut ha tornat al poble?
El Josep Maria, com si anés a perdre una paciència que mai no havia tingut, d’una revolada tanca el diari.
— Per què és la veritat!
— Vosté el va veure?
El vell, dubta.
— Jo... quasi. Però el Pasqual ben bé que el tenia a dos pams del nas!
— Sap que el Pasqual, quan li ha pegat a l’aiguardent, no es distingeix ni el nas!
— Però ell jura i perjura...
— Mire, Josep, li ho dic de tot cor —El rostre del metge tornava a tenir la gravetat del principi— Aquestes coses més val no remenar-les. És necessari que el temps tanque totes les ferides, que cadascú mire de fer la seua vida, i que els morts queden soterrats per sempre.
El Josep Maria capcineja sense convicció. Com si volgués fer temps abans de dir la seua, d’un glop s’empassa el solatge del cafè que hi tenia al davant, plega el diari i abans de posar-se dempeus, rebla:
— Vostè és una bona persona, Bartomeu, però no cal que li recorde que el que li van fer a mestre mut no té perdó de Déu. I el pitjor que pot passar és que el fill estiga ja al tanto de tot!
Amb pas vacil·lant, l’home més vell s’adreça a la porta de la cafeteria, fita el cel abans de posar els peus en el carrer, s’acobla la gorra i s’uneix al corrent de la vida, carrer avall.