Mot rera mot omplo llacunes de silenci.
On l’oblit posa tenebres, amb mans
de cec,
tremolejant, esgarrapo la foscor
perquè la llum penetri.
Poso poemes tous, de molsa,
amorosint
les arenes d’aquest camí feixuc
que,
tot creuant el desert,
em mena a la vellesa.
I miro enrere, amb ulls clars
d’infant,
on, en les humides nits, clares de
lluna,
el meu únic paisatge veritable
era un pessebre.
Mot rera mot
ResponEliminai pas a pas.
S'ajunten els cants.
Omplir llacunes de silenci. Preciosa activitat poètica.
ResponEliminaQuina enyorança més dolça que ens du aquest teu poema... Gràcies Glòria, un cop més.
ResponEliminaLa vida ens dona una mica de tot, llacunes de silenci, deserts i verdors, mentre anem fent via...I si mirem enrere, trobem tota la il·lusió de la infantesa! Bonic poema.
ResponEliminaPetonets, Glòria.
És una vellesa plena d'empatia, de bellesa.
ResponEliminaPreciosa tendresa melacòlica.
ResponEliminaNovament gràcies!
ResponEliminaÉs un plaer compartir itineràncies amb vosaltres.