Quan feia, rica d'infància, a clar de nit,
llacs d’aigua on es banyaven els estels,
abans que s’apaguessin,
la terra feia equilibris sobre el filferro
i no sentia el vertigen
de les hores que queien
en la vellesa.
Vivia la llum sense misteris,
allunyada d’abismes de silenci,
del lladruc del gos atemorit,
aixoplugada en la música de l’alba
i en els somnis que brotaven
de les branques de l’arbre de la vida,
plenes de fruits i de llavors..
Dónes una imatge de la infància molt bonica. M'agrada especialment viure sense sentir vertigen de les hores, ben bé així en la infància... viure la llum sense misteris i allunyada dels abismes de silencis... això és la felicitat... de la infància. I al final hi afegeixes els somnis...
ResponEliminaLa infantesa, quan tot està per fer, per descobrir i els ulls se'ns caramullen d'imaginació, és on es gesten els somnis que mirem de fer reals la resta de la vida, Carme. Així és com la recordo, sense parar-me a pensar que potser me la invento tota, o una part, dins del somni que tinc ara. :-)
EliminaMolt bo Pilar un bravo!
ResponEliminaGràcies, Elfreelang. Jo també t'admiro, fins i tot en el silenci. :-)
EliminaMe gusta cómo dibujas tus sueños de la infancia, con la pluma mojada en un expléndido conocimiento del mundo de las palabras.
ResponEliminaGracias, Anònim. :-)
EliminaEn la infantesa tot és possible. La maduresa ens alerta que tot es pot acabar de sobte. Quan mirem enrere comprovem que la infantesa tenia raó: és immortal.
ResponEliminaFita
La immortalitat és tan efímera...
Elimina