divendres, 29 de gener de 2010

L'home de la Barra - Glòria

L’home, seriós,  es va asseure a la barra i va demanar un conyac.  Davant seu, sota els prestatges de les ampolles de licor, hi havia un mirall de quatre pams d’amplada i tan llarg com la barra, tal vegada set metres. Sempre anava comptant i calculant es va dir,  mentre, en el mirall, es descobria groc de pell com si patís del fetge. Un cop d’ull al local,  que mai no havia visitat fins aquell dia,  el va fer adonar-se de la llum que, escassa i malaltissa, li conferia aquell aspecte preocupant.  Va observar que les altres persones que hi havia a la barra –nou en total entre homes i dones- semblaven patir tots del mateix mal hepàtic. No hi havia cap dubte: era la llum, la mala llum,  la culpable de que l’home estès perdent confiança en el seu físic que, segons deien, havia estat sempre atractiu i saludable .
Va fer un glop de conyac i el líquid abundant li va quasi cremar la boca. Aquesta sensació era la que buscava quan, dos o tres cops al dia, no pas més, es prenia una copa. Fruïa també amb el gest de la ma quan l’agafava,  abraçant-la amb els dits ben corbats,  per abocar-se-la coll avall i escaldar-se llengua i paladar amb l’aroma incisiu de vegetals ardents.
Va deixar la copa a la barra i va donar l’esquena al mirall antipàtic. Ara tenia a davant seu tres taules i dotze cadires. Buides. I el va sobtar haver esperat trobar-hi gent i, com aquest fet sense importància, li produïa l’ombra d’una decepció absurda.  Va treure el mòbil de la butxaca i el va obrir. Tres missatges més. D’ ella. Que enamorada estava !. I ell ja estava tip de contestar-li  ambigüitats però, d’altra banda,  no se sentia amb forces per dir prou i tallem. Era agradable i li escrivia, sempre amb pseudònim,  coses delicioses. Se la volia treure de sobre però, sabia també, que les paraules d’ ella, a l’hora delicades i atrevides, li estaven creant una furiosa dependència. No es preguntava on trobaria dones,  si mai n’hi havien faltat,  però, per primera vegada, es demanava qui li diria, amb tanta traça, somni meu, estimat, senyor dels meus sentits.
Perquè ja feia dies que el dolç i persistent assetjament durava i ell tenia molta mandra  de convidar-la al seu apartament. I estava casada! I sobretot ... on era el desig?


8 comentaris:

  1. Potser en la tendresa, potser en lo prohibit.

    ResponElimina
  2. Si l'home de la barra ha perdut el desig...ho té fomut!
    No es desitja ni ell mateix!
    Un personatge dur, però ben descrit, Glòria!
    A veure com anirà...

    ResponElimina
  3. Carai amb l'home de la barra? i si l'assetja l'Alicia? o el Biel? Un personatge amb clarobscurs

    ResponElimina
  4. Sí, qui busca casades i a més no les desitja... aquí hi ha una pròpia traïció psicològica! Potser sí que acabarà amb el Biel... Dos personatges ben durs, per cert!

    ResponElimina
  5. Tenim un altre personatge masculí, a veure amb qui connectarà!

    I la que està enamorada d'ell... la coneixem?

    Benvinguda a PI, Glòria!

    ResponElimina
  6. Gràcies. Jo sé coses de l'home de barra que no he dit encara. Cal aclarir que ell no busca casades. Ell rep un assetjament. El desig és absent respecte de l'assetjadora. Si podeu, rellegiu-lo perquè per mi els aclariments no feien falta ja que són ben explícits en el text.
    Dono a tots les gràcies per llegir-me i a la Carme per "penjar-me" l'home.
    Salutacions!

    ResponElimina
  7. Molt ben retratat, aquest home de la barra! Quantes vides solitàries, en aquesta edició dels PI!

    ResponElimina
  8. El veig perfectament (tot i la llum malaltisa). En aquell tamboret, mirada perduda i donant-li voltes a aquella copa. Potser en un descuit es deixarà el mòbil... o la cartera... o potser nomès els seus pensaments...

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons