La persistència de la memòria. Salvador Dalí.
Mira la neu en el meu front.
El temps ha passat volant
i t'ha robat els records.
Mira'm als ulls, amor
i dedica'm un somrís.
Jo seré la teva veu
seré la teva memòria.
Agafant-nos de les mans
passejarem vora el mar
com quan teníem vint anys.
Mira'm als ulls, amor
i regala'm un somriure
que des que tu no somrius
no existeix la primavera.
Molt bo, Mari! Has connectat molt bé amb el to d'indefensió i de la vellesa del poema de Palau i Fabre.
ResponEliminaTrist, però bell!
A mesura que anem complint anys, ens trobem més indefensos. És trist, però és cert.
EliminaTot el poema és apassionant, els dos versos finals són estremidors.
ResponEliminaMoltes gràcies.És trist buscar un somriure i trobar uns ulls sense expressió.
Eliminagenial genial genial!
ResponEliminaMoltes gràcies. Un somriure no té preu.
EliminaPreciós poema, Mari, em trec el barret!!!
ResponEliminaMoltes gràcies. Un poema fet des del cor.
EliminaMolt ben construït el poema, amb la sorpresa final relacionant la primavera amb el somriure i la seva tardança amb la tristesa.
ResponEliminaGràcies. Sense somriures no hi ha primavera.
Elimina