Amb el record del meu peu nu
a l'ombra càlida d'un pi,
passa'm la mà pels meus cabells, amic.
Per tot el temps que aquest meu cor
no sabia on trobar consol,
passa'm la mà pels meus cabells, amor.
Com un gest suau per segellar
complicitats d'un xiuxiueig,
passa'm la mà pels meus cabells, amat.
Perquè en els mots hi retrobem
tresors que crèiem ja perduts,
passa'm la mà pels meus cabells, company.
Ara, que el temps ja se'm fa hostil
collim l'amor en cada gest,
passa'm la mà pels meus cabells, amic.
I abraça'm fort amic, amor
ResponEliminacada dia ...
Bona nit Carme.
Cada dia...
EliminaBona nit, Pere!
Amic, amor, amat, company..."Passa'm la mà pels meus cabells"...
ResponEliminaI estimem amb tendresa!
No la deixem escapar, la tendresa...
EliminaAmb el record, el temps, les complicitats i aquells tresors...recollim l'amor.
ResponEliminaBona nit
Gràcies, Marta, bon dia!
EliminaUn poema d'amor molt bo Carme. Inesgotable.
ResponEliminaGràcies, Xavier!
EliminaEl teu cabell,
ResponEliminacom el teu cos,
sempre fragant de tendresa.
Filòsofs de noms enrevessats
malden per conèixer el secret
de la nostra abraçada.
Sentiment que neix
a la dolça fondària
dels esguards clars.
:-)*
Ara podria dir que mai no m'han agradat gaire els anònims, però en aquest cas seria mentida, perquè és un poema preciós.
EliminaGràcies, anònim!
Vols participar, en un post?
Perdries l'anonimat, però nosaltres guanyaríem un poema.
Guanyaríem un poeta, volia dir. El poema ja hi és.
EliminaI sempre que vulguis declarar-me el teu amor, estimat, passa'm la mà pels meus cabells, company.
ResponEliminaGràcies per una nova estrofa... del poema, Alfonso!
EliminaEl poema que rememores amb el teu propi era un dels preferits d'una amiga que fa poc ha traspassat i m'has portat el seu càlid record. Gràcies.
ResponEliminaGràcies a tu per compartir-lo, Consol!
Elimina