El meu dolorés tan fondo que hi cabria tota l'aigua del mar.Tan ample que acolliria tots els astres del cel.Amb una arrel tan ferma que no l'arrencarà maicap vent.
Qui no ha perdut el que a mi em mancano pot saber el que és dolor.Com una llosa pesa sobre el meu cor,que ja no és meu.Per sempre més.
Has connectat molt bé amb aquest desconsol que expressa Palau i Fabre. Totalment.
ResponEliminaM'agrada molt el poema, especialment, la segona estrofa.
Jo també ho he intentat, programat per demà al matí...
Un dolor molt fort inspira el poema.
ResponEliminaEl dolor és amarg. El poema l'endolceix una mica.
ResponEliminaUn poema bell però trist...Hi ha pèrdues que fan mal a l'anima.
ResponEliminaPetonets, Glòria.
punyent!
ResponEliminaUn poema dur però cert. Hi ha pèrdues que t'arrenquen l'ànima.
ResponEliminaAquest dolor absolut el vaig veure en una amiga que estimo i que va perdre un fill. Ni em puc imaginar el que sentiria, però penso que ha de ser un dels dolors més grans.
ResponEliminaGràcies pels vostres comentaris.
Avui, Glòria, aquest teu poema és absolut per mi, que una amiga afronta una altra mort inesperada i incomprensible, una altra i una més per a ella. No hi ha dret! Amb el teu permís Glòria, li passo el teu poema.
ResponElimina