Es va estroncar aquell doll
de paraules
que no he sabut parlar.
Em cal una sortida
per a cada mot.
Escampo les paraules
fins que surin sobre el mar,
faré que volin amb el vent del Nord
i les escriuré sobre el fang de cada camí.
Ens caldria a tots, buidar
les deixalles d'un món antic
les deixalles d'un món antic
per a contruir-ne un de nou.
Qué bé has interpretat aquest "poemarisme" que ens atrapa...
ResponEliminaCarme, t'he mamprès la mar. Esperaré si hi ha un dibuix teu per penjar-lo a 1en2.
ResponEliminaM'has enternit,- es calma el vent -,
ResponEliminaAmb el dibuix i la paraula...!!
Quantes deixalles per ser que som
i sort n'hem tingut de les deixalles.
Arribem a viure l'instant
que canviem per altre
volem que sigui nostre, ben nostre...
Molts fan el seu mon
a base de paraules.
........................Anton.
Ai aquelles paraules que no hem arribat a dir, acaben resclosides.
ResponEliminaTens raó Carme, ens caldria treure la pols, reciclar totes les deixalles humanes i les orgàniques... les mentals, esteranyinar les mentalitats..., escombrar la malícia, i encara...
ResponEliminaUna abraçada des del far.
onatge
Gràcies a tots, tots els comentaris i les interpretacions que feu, m'enriqueixen i em sorprenen. Un petonàs!
ResponElimina