 |
| Una foto de la Marta Pàramo |
Quan veig la terra tan verda o tan llaurada,
quan veig les muntanyes que s'alcen
com sobiranes de la plana,
sempre, tu hi ets en elles,
i els teus mots són com murmuris
de rierols que riuen pels tàlvegs.
Quan veig l'isard, àgil i lliure
tu també l'ets, trescant feliç.
Quan veig la mar immensa
tu ets el blau i ets dins del blau
i en el tacte subtil de l'aigua.
Et trobo a tu, arreu...
i en aquest trobar-te,
jo també em retrobo.
Ell és a tot arreu, en mi, en tu, en tot... i jo sóc ell.
ResponElimina(Aquesta "comunió" que descrius, amb la persona estimada, em sembla una oració)
Bona nit Carme.
M'alegro que ho sembli doncs, Pere, estimar sempre hauria de ser l'oració dels descreguts. L'amor l'espiritualitat necessària.
EliminaBon dia, Pere.
constantment ens estem buscant i volem reconèixer en les manifestacions que se'ns presenten l'alè que busquem com a nostre, com a propietaris d'un be que necessitem, l'estimança.anton.
ResponEliminaFinalment (i encara que a vegades no ho sembli) sempre, tots i a tot arreu busquem estimació, Anton, tens tota la raó!
EliminaGràcies per ser-hi!
M'agrada molt, Carme, te n'has sortit amb escreix! Em trobo en el teu poema.
ResponEliminaFa il·lusió que t'hi trobis, fa il·lusió compartir-lo d'aquesta manera més a fons, més que una simple lectura. Gràcies, guapa!
EliminaCoincidim en l'amor al mar, als rierols, a les muntanyes i les planes.
ResponEliminaNo t'has deixat res Carme! Felicitats per aquest poema.
Moltes gràcies, Xavier!!! Les coincidències també m'agraden, sempre són font de complicitats i satisfacció.
EliminaMeravella de poema!!!! Estàs inspiradíssima.
ResponEliminaGràcies, Novesflors!!!
EliminaBonic poema de retrobament i d'auto retrobament en un esclat de natura...
ResponEliminaMoltes gràcies, maca!
EliminaÉs bonic , el poema !
ResponEliminaEncara que és més bonic en la primera part, que és més sensitiu, que en la segona, que és més reflexiu, més intel·lectual. Com si no n'hi hagués prou amb la sensació.
Temo que en el poeta hi ha un debat entre el que sents i el que penses. Altrament, ben bonic.
Tens raó, e això de les dues parts. Tens raó que el poeta no en té prou amb la sensació. Necessito sempre les paraules que donin sentit a les sensacions. Potser és debat, a vegades, o potser no. Només donar sentits i significats a la realitat, a les sensacions, als sentiments.
EliminaGràcies, Andreu!