com coraller que ha anat a fons
i torna amb les mans buides.
La calma ha deixat
la meva mar ben llisa
i el penell del meu campanar
ha quedat mut de moviments.
Només indica quin va ser
l'últim vent que va guiar-me:
Vent del nord, potent i gèlid.
Canta un gall en la llunyania
però la manca de vent
no em du el so.
Orfe de despertar
quan res no em crida.
Dormo el són més quotidià:
el son de l'oblit, quan res no em crida.
preciós .....ostres veient com aneu de fortes m'he limitat a la vena diguem.ne humorística, i que Vinyoli em perdoni
ResponEliminaT'he llegit diverses vegades. Els teus versos no em transmetren tristesa sinó quietud, pau, acceptació serena. Maduresa de viure i de vida.
ResponEliminaPreciós el poema. Més que preciós aquest "orfe de despertar, quan res no em crida".
Llegir-te és sentir, Carme.
Farem que bufi el vent, perquè el penell ens pugui ensenyar el camí...i podem sentir el cant del gall que desperti els cors adormits ...
ResponEliminaEn el son de l'oblit, t'ha sortit un poema que encomana tranquil·litat.
ResponEliminaFita
Aquest poema no és mans buides, paradoxalment. I el seu gall ens crida.
ResponEliminaM'agrada aquest despertà orfe.
ResponEliminaEscolta el cant de gall
ResponEliminaencara que no et cridi a tu.
Desperta, donat un bany
i pren d'aquest mar el corall.