El cant a crits, el llamp
que invoca Déu és necessari,
el déu en minúscules
de la nostra obra,
sempre captivada
i enlluernadora,
amb erra de vibrant.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Un crit que invoca el déu en minúscules de nosaltres mateixos... m'agrada molt i la erra vibrant també. Ho he hagut de llegir tres cops, jo llegia erra vibrant. Erra de vibrant li dóna la volta ala vibració, la fa més íntima i més interior, amb erra malgrat tot.
ResponEliminaGràcies Helena, m'agrada molt, aquest poema.
Carme,
Eliminam'agrada que vibreu amb el poema! Jo penso sempre que sóc creativa en minúscules, i tota la resta és propina, que deia Pla.
Que aquest déu sense entronitzar
ResponEliminarespongui amb veu de tro
el nostre crit que retruny
dalt la serra i ran de mar.
Fita
(Xavierrrrrrrr)
Xavier,
Eliminal'erra del teu nom retruny i no se sent alhora!
Un crit que busca una resposta.
ResponEliminaTé molta força això que dius, Montse.
EliminaEls déus en minúscules són molt millors...i tenen més força, sense entronitzar-se, com diu en Xavier.
ResponEliminaM'agrada molt això que dius, fanal blau.
EliminaEl nostre crit que sigui ben fort, perquè se senti arreu...
ResponEliminaM. Roser,
Eliminai tant que sí.