assoleix l'alçada d'un vol
transcendental.
Però en l'aire la soledat corglaça,
i en mirar avall, el vertigen
i l'espant.
Cal mesurar l'esforç de la volada
car només són dues les cansades ales
i el cor, valent, és de cristall.
dilluns, 10 de febrer del 2014
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
quin cor més valent el teu! serà de cristall però amb els batecs com dringueigs de brindis poètics!
ResponEliminaPreciós poema. Per pensar una bona estona.
ResponEliminaEm trec el capell!
ResponElimina:)
Cor de cristall
ResponEliminacoratge d'altura,
Fita
M'agrada que el cor sigui valent i sigui de cristall...
ResponEliminaGràcies, Glòria, és molt bonic.
És un poema rodó, que no penja per enlloc. Et felicito.
ResponEliminaM'agrada que el cor sigui valent com el teu
ResponEliminaHay muchos corazones de cristal, y todos valen la pena.
ResponEliminaTot és fràgil. Si es reparteix, l'esforç ens fa arribar a la fita.
ResponEliminaGràcies pels vostres comentaris.
ResponEliminaI una abraçada!!!
Si noia, abans d'alçar la volada, ens hem d'assegurar que podrem mantenir les ales ben esteses...
ResponElimina