Aquest foc roent que il•lumina la nit
i ens desvetlla,
ens salva dels covards desigs de tancar-nos
amb pany i clau,
evasions inútils dels incendis foranis
que, rabiüts, ens roben el plaer somiat
dels camins de belles consignes
Abraonats, nuant-nos com les arrels més fondes
foradarem els rocs que ens volen jacents
i renaixerem en la consciència de ser un,
un sol batec que retruny...
(Zel, seguint Pilar)
Us segueixo, a tu i a la zel, pel títol i pel conjunt dels continguts
ResponEliminad.
A tu i a la Pilar, volia dir... Perdó!
ResponEliminad.
M'agraden molt les reminiscències èpiques del poema i les múltiples interpretacions que se'n deriven.
ResponEliminaGràcies per seguir-me, Zel.
Quin final... que se t'emporta el cor i l'ànima ben amunt!
ResponElimina