Era el seu nou primer dia. Ja hi havia passat abans per això. Ja sabia quines eren les sensacions de nervis, nous companys, nous mestres, nous rostres que es convertirien en el seu horitzó diari.
Havia deixat els seus estudis. Després de tot l'enrenou que l'arribada d'en Valentí va causar al poble, va saber què era el que volia fer. Recuperar la memòria de temps passats, convertir-la en històries sense fi, conservant el seu perfum però deixant-les morir en el seu temps, amb un final feliç.
En Valentí Furió... no sap si va trobar el que cercava, però va descobrir els orígens d'una mare que el va estimar amb tal bogeria com per regalar-li uns records que no li pertanyien, potser falsos, però carregats del seu amor cap a la vida.
La Júlia va deixar que el passat fos passat i amb la mar als ulls va retrobar el somriure que va perdre quan en Bernat va marxar. Es podia fer responsable dels seus sentiments, de les mirades delatores que havien parlat per ella, però havia de deixar marxar el dolor dels sentiments no viscuts i de les paraules no dites dels homes de la seva vida.
Però ella no volia permetre que la història morís en un llit de pols. La història del seu poble, dels seus pares, dels seus avis, dels seus amics. I del seu esperit somiador en sortiren paraules, estudis, cerques i investigacions. Li agradava la idea de deixar descansar el passat allà on era, inventant-se entrenyables contes, a través dels quals no es perdrien mai els fets.
Era el seu segon primer dia.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Això si que ha estat una bona sorpresa! Pensava esperar al cap de setmana per a fer el comiat de Personatges Itinerants al meu bloc, però el vaig veure al bloc d'en Queralbs i em vaig avançar.
ResponEliminaDoncs em fa il·lusió Carme que hagis acabat posant un altre punt i final... que el fa encara més suggeridor més somiador, com t'escau...
Aii, jo també me vaig avançar, pensant que el meu seria el final, però aquesta ha estat una sorpresa agradable.
ResponEliminaBona feina, Carme Fortià.
He estat força perduda els últims dies en realitats massa palpables i de poc temps!
ResponEliminaLa veritat és que he estat a punt de no dir-hi més paraules o de dir-les i fer-les encaixar per data abans del 28/02 que també ho podria canviar, què us sembla?
Acabar amb una bona poesia és tot un què!
No, jo no tocaria res. Crec que la història, pròpiament dita s'acaba amb la poesia d'en Queralbs i que "Històries" de la Carme queda com una mena d'Epíleg. A mi m'agrada.
ResponEliminaEstic d'acord amb na Carme R.
ResponEliminaAixí està bé. :D
Doncs res més a dir... Hem recorda tot plegat "Les veus del Panamo", on una mestra actual recupera una història d'amor passada durant la postguerra. Bon final.
ResponEliminaHe estat visitant el teu blog i està molt bé. Tornaré quan tingui més temps.
ResponEliminaSalutacions cordials
Fantàstic! M'ha encantat! I quin greu em sap no haver pogut estar amb vosaltres fins al final. A veure si a la pròxima (que segur que hi ha pròxima!) no vaig tan liada ;)
ResponEliminaQuina bona feina que heu fet tots! :D
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEls trens bons nomes pasen una vegada a la vida, si creus que el teu encara no ha passat buscan's!!!!
ResponEliminadejaros mi saludo. Pasé por aquí para leeros pero no pude. Un abrazo a todos.
ResponEliminaIgnacio, gracias por tu visita y por tu comentario. Ya hemos puesto un traductor automático para que podais leernos también en castellano.
ResponEliminamolt bo, si senyor.
ResponElimina