el record

Passejava sense pressa, vorejant la garriga marina, quan va veure na Júlia asseguda sobre les roques, a la vorera de la mar, amb la brisa que li acaronava el rostre humit de salistre, amb la mirada perduda. Tenia un paper a la mà, tot i que a ella no li feia cap falta llegir-lo, perquè en coneixia el contingut de memòria, i l'anava recordant una vegada i una altra, en silenci. L'hi havia escrit en Bernat feia ja més de deu anys, però el sentia proper, com si hagués estat ahir. Una llàgrima va lliscar per fondre's amb la mar. Aleshores va saber per què la mar és salada. Per totes les llàgrimes vessades.

Com la remor de les ones,
sempre torna, inexorable,
i amb ell retorna l'olor
de la mar infinita, salada.

Com les mirades furtives,
que encenen el batec
ardent de l'amor primer,
d'una primera besada.

El temps ha marxat, però
torna el record, inapel·lable,
del perfum d'aquella pell
que em deixa sense alè,
encara ara.


... estava preciosa.