Trobar un acord
com qui troba la darrera
carícia de l'aigua.
El teu cos,
als meus ulls,
el reflex de la vida
que passa.
El bes de les boques
com la llum innecessària
a la nit més fosca.
Mentre, la lluna sura
sobre pells brillants.
Riallerament silent.
Riallerament silent...
ResponEliminaA voltes distant
Sovint indiferent.
Ens acompanya, malgrat tot, la lluna...
Un poema d'amor sempre és benvingut, com veure dues joies juntes: la lluna i Venèzia.
ResponEliminaRiallera i mestressa dels secrets...com defugir la seva mirada?
ResponEliminaI tant que riu. I qui no? Sap guardar el nostre secret i ens fa companyia.
La lluna sempre passa de puntetes, silenciosa, per no desvetllar cap secret...
ResponEliminaAprofitant les últimes hores de les Itineràncies, et torno a seguir, Barbo...
ResponEliminaLa nostra lluna, sempre tan present en tots nosaltres.
ResponElimina