![Souvenir [CDIX]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_swLMI6aGWJXaLVzx0Aj5eeE-g8F0ekY5g9uLNWvUw5XaOVfMEfDBLnh5US-bpZVpYJXlqmIynN4StoKnUCNxFHIZaiOftm4FsBJaEngqkupKQc8KjgRYa0jFoInQ2F4cWADA=s0-d)
Cansat de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-
Sec en silenci
per dibuixar els buits
on s'atura l'absència
del teu cos.
On les paraules em tremolen
a les puntes d'uns dits
amarats, encara, del color
dels teus mugrons.
Cansat de tants versos assenyats
que saben parlar de conflictes
i injustícies,
jo, banalment,
vull ajuntar paraules
que encara em puguin apropar a tu.
Al teu bes.
A la teva pell.
A la teva abraçada.
Sense permís ni apuntar-me enlloc m'he afegit. Segurament trenco el ritme, la línia.
ResponEliminaVaig arribar "tard" a la porta. Però entre aquella i aquesta, m'ha sortit això a raig.
Si creus que millor fora, sense compliments.
Petonets dolços
Barbo, les paraules que apropen mai no poden ser banals. I potser aquesta és la crítica més "terrible" que faria del teu poema, per altra banda, preciós, com sempre, en el més pur estil Barbo de tendresa i amor.
EliminaGràcies per ser-hi, sempre ets benvingut aquí, a casa teva. Ja ho saps.
Una abraçada.