Cansat de tants versos que no fan companyia-els admirables versos de savis excel·lents-,
Faig un respir,
buscant la manera
d'entendre la vida,
creuant mirades anònimes,
assegut al banc de la plaça,
tot omplint espais del pensament,
visualitzo el poema
de manera senzilla,
sense necessitat d'excel·lència.
Jo també seuré al mateix banc de la plaça...
ResponEliminaM'agrada el teu poema.
Roser, com m'agrada llegir-te! Jo també m'hi asseuré i gaudiré de les petites coses, senzilles...
ResponEliminaNo és la Roser, carina, que ha escrit aquest poema, és la Montse, de Fons d'armari.
EliminaJa m'hagués agradat ja, perquè és molt bonic...Asseguda en aquest banc de la plaça, segur que m'inspiraria veient les coses senzilles del meu voltant...
ResponEliminaPetons, Carina , Montse i Carme...
Des de aquest mirador, m'agrada compartir l'emoció de viure l'instant.
ResponElimina