Allò que m'oferies amb carn, amb vida,
Amb ànima i amb entranyes, insolvent
Com qui ha escurat les butxaques del tot.
I he fracassat, m'he ofegat en la buidor
Que embolcalla cada racó del meu cos,
Que ja no sap com caminar per la senda
D'una albada per als llavis famolencs.
En el mar del desig, l'embat insolent
D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil
Naufraga, cau al fons on res no reviu.
I m'he adormit en el bressol d'una mare,
La mar de la solitud, en el silenci
Que m'amara i que necessito, cor meu.
d.
Això de l'"amor flèbil" és una llicència poètica?
ResponEliminaM'agrada moltíssim.
No ho sé, Helena... Volia deixar la idea d'amor dèbil, feble, no tan veraç com cal en la mar del desig.
ResponEliminaEl llagut d'un amor dèbil està condemnat a naufragar quan es troba una galerna de desig veritable, no creus?
Bé, metafòricament parlant, i aquesta era la idea, a grans traços, del sonet. Gràcies per llegir-lo!
d.
Un amor dèbil com una foguerada que crema ràpid. Com n'hi ha molts.
ResponEliminaDèbil o amb força... a seguir. Anton.
ResponElimina