I aprenc poc a poc
quin és el meu lloc.
El gest que pren la meva mà,
les mans que prem,
les que acarona,
els altres tactes, les altres pells.
El gest,
el llenguatge, l'esguard de les ungles.
Solcs en l'epidermis
dels anys
que aniran dibuixant-se, tanmateix,
als ulls.
A la retina de les carícies fetes,
amb el palp de les rialles,
Com preguntes endreçades
i sense resposta.
O amb una contesta deliciosa.
Esgarrapo moments per entrar a les itineràncies que des del 2009 sempre he estimat tant.
ResponEliminaPot semblar desídia que no deixi pràcticament cap comentari darrerament, però ben asseguro que no ho és.
Comento poc, però us llegeixo de manera atenta, i gaudeixo de la poesia compartida. Quin goig!. El temps, però, percepció, se m'encongeix per altres variables.
Agraïr a la Carme, una vegada més, la convidada. A la resta, com no, la companyia.
Una abraçada per a totes i tots!
Sí que hi ha resposta en la teva llum, Fanal.
ResponEliminaAprenem a poc a poc, sempre, amb els anys... Gràcies per endur-te i compartir aquest aprenentatge. Preguntes sense resposta i amb contesta deliciosa, no paren d'aparèixer a la vida... N hi ha de totes.
ResponEliminaAbraçades, preciosa
Així aprenem, de vegades més ràpid, d'altres a poc a poc.
ResponEliminaA raig fet he après a fer versos amb llum blava d'un fanal. Gràcies.
ResponEliminafanal que no s'apagui la lluerna que portes ... Tots ventejant paraules... quants records escampen. anton.
ResponEliminafanal que no s'apagui la lluerna que portes ... Tots ventejant paraules... quants records escampen. anton.
ResponEliminaAprenem i ens equivoque. I aprenem de les equivocacions. Tenim un bagatge que, poc a poc, ens va desvetllant respostes a preguntes que ni hem fet.
ResponEliminaUn poema bellíssim.