(Seguint l'Eduard)
Llisco poèticament i m'escapo per cames.
Presonera del fat, la pluja aigualeix la meva finestra.
A fora, el paisatge és fosc.
Amb ulls somiadors, sí i també, potser, amarats de llàgrimes,
veig la llum càlida d'estiu.
Dels replecs del cor retornen cançons velles.
Qui em retreurà que vulgui jugar amb els colors i
rabejar-me en els records?
De pous d'un pam de llot i inútil, els camins en van plens.
Com diu la cançó, sóc vella i sàvia i
amb un bri de llum en tinc prou per no ofegar-me.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Ningú no ens pot retreure res. Pintar amb els colors els records més bells.
ResponEliminaNo sempre ens comprenen.
EliminaBrins de llum. Feixos clars de paraules. La vida a l'orella.
ResponEliminaSi són paraules amigues, salvada.
EliminaEns hem d'eixugar les llàgrimes, per poder veure millor la llum i els colors...
ResponEliminaQuan no podem cal esperar el gest, la paraula, el groc que just s'intueix...i ens calma.
EliminaEls ulls somiadors, malgrat les llàgrimes, busquen la llum.
ResponEliminaUlls somiadors i curiosos.
EliminaEns nodreixen, a vegades, les engrunes.
ResponEliminaAmb poc en tenim prou.
EliminaM'agrada molt això de vella i sàvia i que amb un bri de llum ja n'hi ha prou per no ofegar-se...
ResponEliminaÉs cosa de l'edat que treguis ferro dels problemes...a vegades.
EliminaEnvellir és anar acumulant records. De vegades, potser, ens llasten, però capbussar-s'hi deu ser un inici de sortida, més que de fuga, que això sí que pot matar-nos (si ens quedem presos en la nostàlgia). Com va dir Cortázar, anar vers una trobada no pot ser mai fugir.
ResponEliminaAmb el teu poema, Eduard, em vas tocar fort. Prou que ens rabegem en el llot a vegades... Els anys, a part de fer-nos vells, ens ensenyen a passar-hi de llarg o si per no veure'l hi caiem, sortir-ne ràpid. Cerquem l'escletxa per on sortir-ne...Bri de llum que ens fa viure sense massa cabòries.
EliminaDe pensaments foscos ja n'he tingut.
Vella/bella i sàvia, Teresa. La gent de certa edat tenim una bellesa que potser els joves no perceben: saber gaudir dels colors de les petites coses, saber fugir dels pous de llot i, sobre tot tenir-ne prou amb un bri de llum per veure-hi clar. Tot això requereix un rodatge, unes vivències, que si hem fet els deures, ja hem assolit.
ResponEliminaPreciós poema!
Gràcies, Glòria. La poesia té un poder terapèutic important. T'ajuda a anar al fons, a quedar-t'hi enganxada i a sortir-ne ni que sigui " per peteneras". Amb l'edat ens perdonem més la vida...Ja toca.
Elimina