Dies vindran que em volen els pètals de les mans
potser et colliran amb destre virtuosisme
jo colliré el silenci a grapats, a manolls
i et miraré allunyar-te sota el ple de la lluna
una lluna callada, esquàlida, prudent
mentre, tu ja riuràs i riuran altres llunes
i el cel i tot riurà com si mai no fes fred
jo ompliré de paraules coves, cabassos, coves
cap al corrent del riu, coves plens de paraules
fins que la mar sencera esdevinga ressò.
Vindran pètals silents voleiant entre els dies.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaCanvio curs i trajecte, però em feia tanta il·lusió seguir-te, que m'hi he posat!
ResponEliminaUna abraçada!
M'agrada que canviem curs i trajecte, si no, no avancem.
ResponEliminaNoves Flors, el trobo un cop més preciós, preciós!
ResponEliminaSón tants els poemes posats des de l'últim que vaig comentar, que he deixat el comentari global per el últim fins ara publicat.
ResponEliminaTots són bells poemes plens de delicadesa. No podria triar quin és el més profund, el més sensible, el més bonic. Felicitats a tots particularment a l'Anton que crec és el seu aniversari.
M'ha agradat molt això de collir el silenci a grapats... com si collissis pètals de flors.
ResponElimina