dijous, 1 de juliol de 2010

El vestit de la lluna

I un altre vespre torna
i surt de nou la lluna.

Sense bellugar l’aigua
vol lluir ben plena
i reflectir-se sobre el mar.

Però un tel de núvols grisos
li cobreix la silueta
i no la deixen emmirallar.
La negra nit està en silenci,
la brillantor no s’escampa
i l’horitzó
de nostàlgia s’ha embriagat.

5 comentaris:

  1. No sé si ho estic fent bé això.
    D'entrada no puc desenganxar el poema de la foto, sort que encara es veu prou bé.
    I l'altra cosa és que aquest volia ser continuació del "És així..." de la Isabel però sou tan ràpids que ja n'heu fet uns quants més i no sé si això s'entendrà...
    Carme, ja em donaràs el vist i plau... Gràcies.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Laura, ha estat un bon començament, una mica adelerat... les idees i els poemes s'han trepitjat... però em fa molta il·lusió aquesta arrencada.

    ResponElimina
  3. I si que es veu bé i queda bé, trobo que sí, la foto i el poema al costat. Gràcies guapa, bona nit!

    ResponElimina
  4. a mi m'ha passat el mateix, Laura. No passa res. La impaciència té aquestes coses.
    Del joc poètic sempre se'n poden treure lligams.
    Bon començament!

    ResponElimina
  5. Dos dies que he tingut poquet temps... ara vaig a llegir poemes...

    La foto és preciosa i, encara que la nostàlgia embriagui la nit, a mi tot plegat em transmet pau :-)

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons