Recerca
Infinits camins
i només un
permet l’abraçada.
Fa temps que camine
pels senderols
de les imatges
mil vegades viscudes.
i només un
permet l’abraçada.
Fa temps que camine
pels senderols
de les imatges
mil vegades viscudes.
En els somnis,
en els records,
en els records,
en els oblits.
Però continue sense trobar
els mots de les coses.
Al final de les meves passes
sempre l’abisme.
I la pregunta obligada:
Com es viu una vida
Però continue sense trobar
els mots de les coses.
Al final de les meves passes
sempre l’abisme.
I la pregunta obligada:
Com es viu una vida
plena de no-res?
Mercè Climent
Gràcies, Mercè!
ResponEliminaUn poema molt profund i molt bonic. Dubtava entre buscar una abraçada o un abisme...
continue sense trobar els mots de les respostes...
ResponEliminaPreciós!
Carme, la fotografia tmbé la penja cadascú o la penges tu?, l'entrada la faig des d'aquí, no?
perdona vaig una mica despistada...
la profunditat pensada de l'abisme conlloga amb el no res de la paraula.
ResponEliminaL'abisme el tenim sempre davant, nostre futur...desconegut. La paraula...la vida,,, ser NO RES en la vida... Anton.
un xic fosc, però preciós!
ResponElimina;¬)
Els camins sempre són infinits... Cada camí té la seva pregunta i la seva resposta... I sempre hi ha un abisme que ens espera, som nosaltres que l'hem de vorejar, no ens podem permetre caure tan profund...
ResponEliminaUna abraçada des del far.
onatge
No sempre sempre està l'abisme...
ResponEliminaBon poema, Mercè!
Ooooh!!! Jo sóc la comentarista poètica que no entén massa de poesia... només puc dir que l'he trobat preciós!!
ResponElimina