Les teves mans
rialleres, pel meu cos
dibuixen un somriure viu,
són de xafogor les nits d’estiu
amors clandestins a l’atzucac fosc
Les meves mans
trèmules, pel teu cos
dibuixen un camí encès
Qui gosarà a dir que el paradís no es res?
amors prohibits d’un vespre d’agost
Mon, benvingut, un poema preciós, també.
ResponEliminaHem començat una mica precipitats... però no hi fa res si els poemes són... així.. bonics com són.
Gràcies i molt bon dia!
Mon, et furte un parell de mots del teu furtiu i estiuenc poema per al meu.
ResponEliminaSalut i Terra
Carme al proper poema no possare cap foto....m'agraden els teus dibuixos.
ResponEliminaFrancesc pots agafar tot el que vulguis
del continent de la caricia de les mans cinc riuets en cada una porten la saba que vivifica amb son contacte. Anton.
ResponElimina