empaito un vol de cireres
per no perdre mai
aquell gallaret més viu,
que em perfumava l'ànima.
El pèndul de dia i nit
ens empeny,
(esperits curiosos
d'esparracada essència)
a guarnir-nos la pell
amb els dits de les paraules.
Amb els peus lligats i l'ànima lliure
tastem camins indòmits
collint plenituds infinites
com herbes remeieres
que creixen als vorals.
(M'ha agradat seguir-vos a tota una colla dels darrers poemes: sa lluna, Teresa, Elfree, Anton, Mònica, Helena, cantireta, Jordi... Gràcies per ser-hi, sou genials!)
M'han emocionat aquests versos
ResponEliminaMoltes gràcies per deixar-te commoure...
EliminaBona tractorada aboques...Les paraules com cirerones ocupen boca i esperit...i emmelen nostres instants... beneits siguin. Anton.
ResponEliminaSort en tenim... No sé si sobreviuria sense paraules!
Elimina(Les papalones eren papallones!!)
ResponEliminaQuin divendres poètic!! Quantes idees en un sol poema... ara vinc!
Gràcies! Corregides les papalones!
EliminaEndavant!
Ens tens ben caçats. Ens encantes amb els teus colors i et seguim. Et seguim, papallona.
ResponEliminaEm seguiu i m'ompliu de vida!
EliminaSi les cireres et veuen venir, fugiran empeses pel ventijol, no volen ser caçades...
ResponEliminaL'ànima sempre lliure!
Els vols de cireres sòn tan grans que sempre se'n caça alguna...
Eliminagenial Carme!
ResponEliminaMoltes gràcies, Glòria!
Elimina"com herbes remeieres/ que creixen als vorals", quin final més brillant! És això la plenitud.
ResponEliminaM'alegro molt que t'agradi aquest final, que he donat a la "teva" plenitud.
Elimina