i el cor no té estridències.
Sense sabates
espero en la penombra
la claror de la posta.
miro les flors regades.
Penso en l'arbreda.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quina quietud t'ha dut a l'hora tranquil la ?
ResponEliminaEl pèndol de llum i foscor que ens gronxa cada dia?
Sento el frescal de l'arbreda.
M'agraden les fotos del poema.
amb els peus descalços sents els batecs del cor de la terra...
ResponEliminaLes flors acabades de regar fan olor de bosc, després de la pluja...
A mi també m'agraden molt aquestes fotos tan etèries!!!
L'arbreda batega al compàs del teu record...
ResponEliminaAmb els peus nus tastes la terra o t'hi arreles, t'hi lligues...
L'ànima sempre vola, és alada.
m'agrada ....
ResponEliminaLes flors regades, els poemes, l'arbreda, la prosa extensa.
ResponEliminaEt segueixo, Xavier, segueixo els teus poemes breus i inspiradors.
ResponElimina