M'omples amb ta absència
i amb el silenci em parles.
Quan no et veig, sé que diu
la teva mirada.
Ningú sap on rau el foc
que la penombra amaga,
el foc que desfà el gebre
i fon la rosada.
Però la pell palpita
I el cor em guia fins a tu,
sense sabates.
(seguint la petja d'en Xavier)
un poema esplèndid Glòria ....pots creure que jo també m'havia fixat en el sense sabates ..... bé intento seguir-te
ResponEliminaAixí, m'agrada. Va, Elfree, et llegeixo!
EliminaUna abraçada.
;-)
Glòria, escrius sense sabates i amb una gran dosi de sensibilitat poètica.
ResponEliminaI tu em llegeixes amb molts bons ulls!
EliminaGràcies, Xavier.
És molt bonic, Glòria, aquest final és genial del tot!
ResponEliminaGràcies, Carme. Ja fa dies que volia seguir-vos, però mai trobava l'ocasió de afegir-m'hi.
EliminaM'alegra que t'hagi agradat.
No calen sabates, per escoltar aquest silenci que et parla i seguir-lo...
ResponEliminaNo, M. Roser, no calen, el desig és l'impuls que ens guia.
EliminaMolt bonic el poema.
ResponEliminaGràcies, Imma! Estic contenta que t'hagi agradat
EliminaMolt bonic el poema.
ResponElimina:-)
Elimina
ResponEliminaNingú ho sap, on rau el desig. El desig que et fa palpitar el cor i no té espera. Descalça vas a cercar-lo.
Poderós desig...qui el pot resistir!
Elimina