divendres, 5 de juny del 2015

Amb els peus lligats i l'ànima lliure

(segueixo, com puc tota la penya d'avui i de tota aquesta setmana)

La pell palpita
i el cor no té estridències.
Sense sabates
espero en la penombra
la claror de la posta.

Arran de terra
miro les flors regades.
Penso en l'arbreda.

6 comentaris:

  1. Quina quietud t'ha dut a l'hora tranquil la ?
    El pèndol de llum i foscor que ens gronxa cada dia?
    Sento el frescal de l'arbreda.
    M'agraden les fotos del poema.

    ResponElimina
  2. amb els peus descalços sents els batecs del cor de la terra...
    Les flors acabades de regar fan olor de bosc, després de la pluja...
    A mi també m'agraden molt aquestes fotos tan etèries!!!

    ResponElimina
  3. L'arbreda batega al compàs del teu record...
    Amb els peus nus tastes la terra o t'hi arreles, t'hi lligues...
    L'ànima sempre vola, és alada.

    ResponElimina
  4. Les flors regades, els poemes, l'arbreda, la prosa extensa.

    ResponElimina
  5. Et segueixo, Xavier, segueixo els teus poemes breus i inspiradors.

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons