 |
| Carme Rosanas |
El pèndol és àgil,
malgrat tot,
com l'arrel del càntir
tal vegada.
Únic, insolent,
un vol de cireres
sense descans hi plora
i l'etern vaivé proclama.
Són hores,
hores i hores per dins sucoses,
hores gormandes
de l'imponent
i absent esclat,
i gotims d'essència
com turment de dits
que el vent periple escampa.
Un aire que s'envola et duu el motlle d'un petó. Fes-ne còpies, les que facin falta.
ResponElimina:-)****
Per al dia 20, hehe.
ResponElimina:-D
Elimina(ei, un motlle irreverent!)
vessa, com el càntir
Elimina...i en el tic tac fins el presseguer mou seu existir gronxant les fulles ... Què el mou, el vent o el desig de emprendre volada com estornellada lladre d'olives...? El tic tac canta i mana...Nosaltres a seguir el campanar... Anton.
ResponEliminaPregunta eterna.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEl temps és el botxí més cruel. No té aturador. Ens trenca el somni més plaent i es recrea en el dolor.
ResponEliminaM'enlluerna el vol de cireres... Caçapapallones en mà, intento atrapar-les.
ResponEliminaHores viscudes, hores tocades.
ResponEliminaCada tic tac una cirereta, les hores volen, jo les vull aturar i no puc...
ResponEliminaEm delecto amb cada minut d'aquest poema.
ResponElimina