.
En el recolliment silenciós dels dies sense tu,
l'insolent traç que desdibuixa l'emoció sostinguda,
no va gosar esborrar-te en la intensitat que m'ets present.
I resseguint el fil transparent amb el que vas sargir
l'esparracada essència del que sóc,
t'he fet un lloc just a recer d'un imprecís sentiment,
immens, perpetu i nu com l'infinit.
Quins dos darrers versos més bells, sublims, Mònica!
ResponEliminaBona tarda, Mònica.
ResponEliminaSempre que et llegeixo em meravella l'harmonia dels adjectius que empres, i com els fas jugar per tal de que els mots agust no ens fereixin, els plans ens facin veure l'horitzó i els esdrúixols ens elevin. En aquest, tanmateix, amb l'infinit agut hom se sent fiblat en la pell, com ferida interna que no deixa de sagnar.
Ets esplèndida.
Un petó ben fort,
Cantireta.
No sóc digne dels vostres compliments i encara així, no he pogut evitar d'emocionar-me llegint-los. Gràcies a vosaltres.
ResponEliminaUna immensitat que no fineix.
ResponEliminaNo es perd mai el tu... quan el jo no vol esborrar el mirall...anton.
ResponEliminaÉs tan bonic!
ResponEliminaL'equilibri perfecte d'aquest poema em captiva. Equilibri entre el llenguatge, precís, poètic i suggeridor i els sentiments tan antèntics, tan nus i també continguts i expressats a la vegada.
ResponEliminaEt dic això inem sembla poc per aquest poema... Podria repetir el sublim de l'Helena i s'hi ajustaria més.
Jo també m'emociono amb ell, amb tu.
L'emoció sempre ens retorna a la memòria els éssers estimats...I l'infinit és com una gran capsa del tresor on hi tenen cabuda tots els sentiments...Molt bonic.
ResponEliminaAmb el teu permís, t'he fet un lloc al meu cor.
ResponElimina